18/02/2011

L'Espanyol i la poesia

2 min

FilòsofEl material amb què es fabrica la passió futbolística per uns colors és la memòria de la infància. José María, Solsona, Amiano, Molinos, Jeremías, Cascely, Ortiz Aquino, Borja, Canito, Marañón, F. Amado... Són noms que, al marge del que diguin les estadístiques i els entesos, formen part dels millors records de la meva vida. I sempre amb un mateix entrenador -José Emilio Santamaría- i un mateix president -Manuel Meler. Era un temps en què mai no baixàvem a Segona, però també un temps en què semblava impossible guanyar mai un títol (les dues Copes em van arribar prop dels 40 anys).

Gil de Biedma

Meler va ser un bon president que a mi no em generava cap simpatia. Amb un bigoti d'estètica franquista i una reivindicació tèbia i rància de la catalanitat del club, mai no vaig trobar motius per admirar-lo. Però passat el temps vaig descobrir una connexió que em va fer veure un Meler completament diferent. Durant vint anys va tenir com a amic i màxim col·laborador a Tabacos de Filipinas, des del meu punt de vista, el millor poeta de l'Escola de Barcelona: Jaime Gil de Biedma. En el gran llibre de Miguel Dalmau sobre la seva vida (que va inspirar una pel·lícula recent força prescindible) trobem bones mostres del que és una amistat construïda des del respecte per la diferència i el reconeixement de la intel·ligència. D'altra banda, en aquest llibre també descobrim com l'únic que trencava el silenci de la tarda de molts diumenges depressius del poeta eren els crits dels seguidors periquitos pels gols de l'Espanyol des del veí camp de Sarrià (crec recordar que, malauradament, els crits eren prou insòlits com per no molestar-lo gaire...).

'El cau del conill'

He recordat tot això llegint El cau del conill , l'obra de Cristian Segura guanyadora del premi Pla d'enguany. En aquest llibre, del tot recomanable, es tornen a trobar el meu equip i el meu poeta. No vull revelar-ne el com ni el perquè, però en un moment crucial de la història i per un motiu vinculat a l'Espanyol, un personatge recita la poesia Barcelona ja no és bona , en què es desitja i pronostica que als proletaris immigrats que es veuen per Montjuïc que la ciudad les pertenezca un día . Montjuïc, marginats, futur. Pura metàfora perica.

Reflexions poètiques per a una setmana trista: per la derrota de diumenge i per la sospita que l'èxode italià ha tingut més conseqüències de les previstes. I amb un punt d'indignació per la mostra de petitesa moral que representa no deixar jugar Coro diumenge que ve. Vull recordar que quan teníem de president l'amic d'un gran poeta, això no passava.

stats