Publicitat
Publicitat

Espècie protegida

L'Espanyol decideix: patir o descansar

L' abundància de frases absurdes i tòpiques del futbol sovint ens posa en problemes als que defensem la compatibilitat entre l'afició per aquest esport i la intel·ligència. Quan ja tinc gairebé convençuda la meva estimada sobre la relació entre el futbol i la vida (o la literatura o la filosofia) apareix el Luis Garcia de torn per dir allò de "primer cal assegurar la permanència", "l'important és l'equip" o, per sobre de totes, "hem d'anar partit a partit".

"Hem d'anar partit a partit": aquesta frase se'm repeteix una vegada i una altra. No me la puc treure del cap. En el millor dels casos, es tracta d'una obvietat (quina altra opció hi ha, fer els partits de dos en dos?). En el pitjor, és expressió de mediocritat. Anem partit i partit i no ens marquem objectius, no fos cas que se'ns critiqui per no haver-los assolit. La por al fracàs és el motor i la causa de molts projectes vitals o professionals fallits. També ho pot ser la inconsciència a l'hora de marcar fites. Però no és el cas. No demano la classificació per a la Champions; ja no. Però lluitar per anar a Europa (el que per mi sempre serà la UEFA, la mateixa que la història ens deu) fins a l'última jornada ha de ser una exigència de tots els pericos.

Per història, per massa social, per ser l'afició més incondicional i per equip aquest any ens toca tenir aquest objectiu. Un objectiu que només es pot aconseguir anant "partit a partit" (i guanyant-ne algun, esclar). I el proper és diumenge contra el Deportivo del nostre estimat Lotina. Recuperem lesionats, torna Osvaldo i quedaran deu jornades. Un número rodó per iniciar la fase decisiva sabent el que vols: quedar entre els set primers. Si diumenge guanyem, després d'escoltar que ja estem salvats, necessitem un missatge clar i ambiciós. Com el que fa dues temporades, en el mateix moment del campionat, cuers i a vuit punts de la zona de salvació, va enviar un Ivan de la Peña amb una mirada fronterera entre la lucidesa i l'alienació: "Diran que estic boig, però ens salvarem". Aquest cop, a més, no hi ha risc que ningú sigui acusat d'estar boig.

Els 2.000 que van anar a València s'ho mereixen. Els 20.000 que quan el Mallorca va marcar es van aixecar per animar l'equip ens ho mereixem. La millor afició de Catalunya s'ho mereix. Ens mereixem tenir un objectiu i estem disposats a acceptar el fracàs. El que no podem acceptar és la mediocritat del "partit a partit", traducció futbolística d'aquella expressió tan trista de "qui dia passa any empeny".

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT