Publicitat
Publicitat

MUNDIAL DE MOTOCICLISME

Jorge Lorenzo: "Guanyar el Mundial em va alliberar, ara ja puc dormir tranquil"

Arrogant En certs moments m'he equivocat. Quan era adolescent volia demostrar que era un tipus dur Malsons Quan dormo somio que vaig en moto i caic. Quan em passa de veritat penso que estic somiant Bon rotllo Tenir enemics només porta problemes

Avui fa tot just un any, a Malàisia, Jorge Lorenzo (Palma, 4/5/1987) es proclamava campió del món de MotoGP. Quedaven enrere 21 anys d'esforços per aconseguir el seu somni. Un somni que va estar a punt de deixar córrer l'any 2008 per les lesions. Això el va fer canviar. Ara és més tranquil, més reflexiu i menys agressiu sobre la moto.

Creus que tens opcions de seguir portant el número 1 a la moto la pròxima temporada?

De possibilitats matemàtiques encara n'hi ha, però si les curses van com estan anant aquest any, realment és impossible. Stoner hauria de fallar molt i jo guanyar-les totes!

Tu ets molt creatiu. Per què vas decidir fer un concurs per dissenyar el teu número 1?

El dorsal final el vaig fer jo amb un dissenyador, però sempre està bé mantenir el contacte amb el públic perquè hi participi. Sempre et donen alguna idea. De fet, la idea me la va donar un dels participants.

Si no pots portar l'1 l'any que ve, tornaràs al 99? Què té el 99?

Tornaré al 99. És el número que vaig triar quan vaig deixar enrere el 48. És un número que m'agrada, l'últim de dues xifres... A més, em va bé per fer el disseny del dimoni i l'àngel, ja que la part de dalt del 9 sembla un cap i em permet posar-hi les banyes i l'aura.

Perquè a Jorge Lorenzo no li passa pel cap portar el 2, oi?

Antigament es portava bastant, però ara cada pilot té el seu número personal i només el canviem per l'1.

Explica'm què ha fet Stoner per dominar així el Mundial.

Primer, tenir el talent que té, i segon, anar molt ràpid. Amb la Ducati patia més. El 2007, quan va guanyar, tenia un petit avantatge amb la potència i els pneumàtics, però el 2008, el 2009 i el 2010 fins i tot estava en inferioritat de condicions, tot i que el paio seguia guanyant. Aquest any té una màquina molt bona, ho té tot de cara.

Amb 3 anys vas començar el camí per fer realitat el teu somni: ser campió del món. Quina sensació vas tenir quan ho vas aconseguir?

És un petit alliberament personal, perquè ets campió del món de 125 cc i de 250 cc, però et falta l'últim títol, el més important. El 2009 vaig estar a punt d'aconseguir-lo, vaig lluitar per ell, però no va poder ser perquè el Valentino va ser una mica superior. I guanyar-lo t'allibera. Ara ja puc dormir tranquil!

Què recordes del 10 d'octubre del 2010?

Va ser una data especial: era el 10 del 10 del 10. Només com a número ja va ser especial. A més, va ser un dels dies més feliços de la meva vida professional.

Sempre dius que no series qui ets sense el teu pare. Per què?

El meu pare va ser qui em va construir la primera moto amb peces d'altres màquines, i és qui em portava a entrenar. Sense ell la meva vida hauria anat per un altre camí.

Guardes aquella moto? Perquè deu ser una peça de col·leccionista!

Sí, i tant! La té el meu pare. I, de fet, encara la fan servir els nens petits que estan a la seva escola.

Si no fossis pilot, què series?

De petit se'm donava molt bé dibuixar i pintar, era molt creatiu i tenia sensibilitat per dibuixar coses de manera bastant realista, però he perdut molt la pràctica [riu]. És que no tinc temps!

Ho dic perquè després de la caiguda a Barcelona l'any 2008 vas estar a punt de deixar-ho.

Ja havia caigut altres vegades, m'havia fet mal físic, però aquell cop em vaig clavar un cop al cap, em vaig quedar inconscient, no recordava res. En totes les curses patia una caiguda greu, i si hagués seguit d'aquella manera m'hauria fet mal de veritat. Va ser un punt d'inflexió, vaig canviar la manera d'afrontar les curses, amb més calma i sent conscient del risc que prenia.

T'he sentit algun cop comparar les caigudes amb els somnis. Estranya comparació!

És que quan dormo normalment tinc malsons: somio que vaig en moto i de sobte caic. Quan passa realment, en el primer moment penso que estic somiant, que no és real.

Suposo que quan piques a terra t'adones que és real!

Sí! Quan caic m'adono que va de debò i sembla que em desperti de cop [riu].

Abans deies que t'agradava tenir enemics, perquè et motivaven. Tens més enemics que amics al pàdoc?

Quan era més jove tenir enemics m'ajudava a motivar-me, a entrenar millor, però ara prefereixo tenir bon rotllo amb tothom.

Què ha provocat el canvi de xip?

L'experiència i la vida t'ensenyen què va bé i què no. I tenir enemics només porta problemes. No saps mai si pots necessitar l'ajuda d'algú. Només per sentir-te millor amb tu mateix ja és millor estar bé amb tothom.

Què tal la teva relació amb Valentino Rossi?

Bé, no fem pressing catch, ni boxegem, ni estem en guerra. Competim, som de països diferents i tenim una rivalitat forta perquè tots dos som ambiciosos. És normal que hi hagi friccions, però sobretot són mediàtiques, perquè la relació personal és cordial.

Rossi va dir fa poc que estaves fent una gran feina, però que encara no li havies donat les gràcies per la moto que t'havia deixat.

Crec que el Valentino va fer la moto per a ell mateix, no va treballar per a mi pensant que jo arribaria el 2008. Ell va fer la moto al seu gust i, a sobre, va cobrar molts diners. Yamaha ha de mirar cap al futur i buscar pilots joves, amb projecció. Però em fa gràcia, perquè els més crítics, els que no són fans de Lorenzo, diuen: "Veus, ara que Rossi ja no és a Yamaha, Lorenzo ja no és tan competitiu". I abans es comentava que el Valentino era el cap d'enginyers i que era ell qui feia competitiva la Yamaha, i ara, a Ducati, resulta que no és enginyer i que només es dedica a pilotar. En què quedem? La moto qui la fa, el pilot o els enginyers?

Quan vas arribar a MotoGP arriscaves molt, paties moltes caigudes. Ara estàs més calmat.

Quan cada dues setmanes et veus a l'hospital amb un os trencat i fent-te radiografies -i sobretot l'última vegada, amb un cop al cap-, penses: alguna cosa estic fent malament. Et planteges canviar, i canvies.

Simoncelli també pot canviar?

Jo crec que ha canviat una mica. Segueix sent agressiu, però ha rebaixat una mica l'agressivitat. Potser et dic això i en la pròxima cursa hi ha un nou incident. Si n'hi hagués un altre i fos aïllat, no passaria res. El problema és quan es repeteixen de manera continuada.

Calia que tothom esclatés perquè aturés aquesta agressivitat?

Era qüestió de temps. Jo vaig tenir problemes amb ell a València l'any passat, a principis d'any va tenir problemes amb Dovizioso, a Portugal amb Stoner... alguna cosa havia de passar. És igual que a la carretera. Si cada dia te la jugues, al final tens un accident.

Simoncelli ha ajudat a millorar la teva relació amb Pedrosa?

No, en aquell moment jo vaig defensar Pedrosa perquè creia que el culpable era Simoncelli, res més.

L'any que ve farà 10 anys del teu debut al Mundial. Com definiries aquell Jorge Lorenzo?

He canviat molt. He evolucionat en tots els aspectes, crec que per millorar, i encara puc millorar molt més.

Sempre has cregut en tu mateix. Creus que és per això que tens fama d'arrogant?

En certs moments de la meva carrera m'he equivocat amb alguna declaració. Era adolescent i volia demostrar que era un tipus dur. En realitat això no cal! El Jorge Lorenzo dels últims dos anys no té res a veure amb el Jorge Lorenzo de 125 cc o de 250 cc. Però segueixo tenint aquesta fama, que va canviant de mica en mica, i cada any tinc més seguidors i gent que em comprenen. Sé que tinc una expressió seriosa, sobretot quan estic molt concentrat, i si la gent només em veu quan sóc al box, és normal que vegin una imatge freda. Però si em veuen relaxat, amb els amics, ric, faig bromes... Al box estic treballant.