Publicitat
Publicitat

Identitats, banderes i Espanyol

Mentre decideixo si m'inclino per la meva vessant voluntarista i faig una aposta per la recuperació miraculosa de l'equip en aquest final de Lliga o bé per la vessant còmoda i contemplo des de la distància com se succeeixen partits tristos com el de diumenge contra el Racing, em deixo contagiar per l'ambient i penso en identitats i banderes.

En això de les identitats, comparteixo la crítica del filòsof Xavier Rubert de Ventós a les que ell anomena redundants o concèntriques, en què cada element de la identitat ajuda a reforçar l'anterior. Com sabeu si em llegiu, la meva identitat no és redundant. Dilluns passat, per exemple, vaig estar dubtant fins a l'últim moment a quina presentació de llibre anava: a la d'Utopies quotidianes, de Ricard Gumà, o a la de Toros sí, de Salvador Boix. Dos llibres lúcids, ben escrits i molt recomanables.

Diumenge, a Cornellà-El Prat, en ple debat intern sobre què faria dilluns i per superar el disgust que em donaven al camp sense xiular l'equip –per principis i perquè no en sé– i sense marxar abans d'hora –impropi de la millor afició de Catalunya– em vaig entretenir a comptar les banderes presents a les grades. Hi ha una veritat oficial que diu que és ple de banderes espanyoles i una veritat perica que diu que no n'hi ha cap. La dada del meu exercici de diumenge és que n'hi havia tres, cap de preconstitucional: tantes com estelades i moltes menys que catalanes (de les quals en vaig arribar a comptar més de vint).

La imatge curiosa –que es repeteix cada partit– és que una de les espanyoles està a menys de dos metres d'una de les estelades. Tot i que per sentiment nacional i per màrqueting m'agradaria que d'espanyola no n'hi hagués cap, també he de reconèixer que el grau de convivència i de respecte a la diversitat que representa m'agrada. Perquè la realitat catalana és plural i una part d'aquesta pluralitat s'expressa amb la bandera espanyola. I el camp de Cornellà-El Prat és l'únic –o, si més no, el més gran– espai públic de Catalunya on conviuen les tres banderes. El fet que en altres camps o espais no hi hagi la bandera espanyola no significa que no hi hagi ningú que s'hi identifiqui. La realitat podria ser, i ens agradaria que fos, una altra. Però el que no s'hi val és negar-la.

Però la bandera que trobo a faltar és la que més em commou: la tricolor republicana. Potser en el pròxim partit a casa, aprofitant el 80è aniversari del 14 d'abril....