Publicitat
Publicitat

Espècie protegida

Guardiola Com a Símptoma

Ara que ja no hem de patir per baixar a Segona i mentre decidim l'objectiu per aquest final de Lliga i si de central fem jugar Pochettino o el de l'aleví, em perdonaran si dedico aquest article a un tema que no és estrictament del meu negociat. Estic segur que ho entendran: de fet, bona part de les tertúlies i columnes culers es dediquen a parlar de l'entrenador d'un altre equip. Cadascú té les seves obsessions: la del Barça és el Madrid i la de l'Espanyol, el Barça.

Jo entenc, i fins i tot envejo, l'eufòria que viu el Barça. També és comprensible l'admiració que genera Guardiola. Malgrat que la unanimitat sempre m'ha semblat sospitosa, hi ha motius que comparteixo: és un gran entrenador, té una intel·ligència superior a la mitjana dels del seu gremi i ha demostrat coratge i compromís amb el català en els llocs més difícils.

També hi ha motius de crítica. Guardiola és un gran actor -i per tant una mica farsant- que quan van mal dades se surt del guió. Deu ser la falta de costum, però sovint les derrotes han anat acompanyades d'expulsions i discussions. De fet, com a jugador sovint tenia aquest tipus de problemes. També són criticables les seves valoracions polítiques, fetes des de la vivència del privilegiat, sobre la qualitat democràtica de Qatar. En definitiva, ens trobem davant un personatge d'èxit en la seva professió que, com tothom, té virtuts i defectes.

Però el que m'interessa no és Guardiola: és el fenomen Guardiola, del qual ell no és responsable. No hi ha dia en què o bé un dirigent polític o bé un líder d'opinió no citi Guardiola com a referent. Comptem amb Guardiola per aixecar la cultura del país; com a model de lideratge; com a prescriptor cultural; com a exemple per a la societat civil; com a marca internacional de Catalunya; com a expressió de valors educatius. Sembla que ens haguem oblidat que només és un entrenador de futbol. Potser el millor, no ho sé. Però un entrenador de futbol. I els entrenadors no lideren un país seriós, ni representen la seva cultura, ni són els models per a les seves empreses. Tan orfes estem?

Sóc conscient que aquesta crítica té un pecat original. Però abans de negar-li valor per aquest motiu, potser estaria bé que ens preguntéssim per què cap barcelonista ha expressat el seu cansament per la futbolització i guardiolització de tots els àmbits. De fet, no fa tant que hem viscut un fenomen comparable. I quan jo em queixava, em deien que era pura ràbia perica. El temps m'ha donat la raó.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT