Publicitat
Publicitat

RUGBI - SIS NACIONS

Una fornada jove de jugadors somia a emular els èxits dels anys 70

Gal·les, el país que s'il·lusiona amb la seva selecció de rugbi

La flamant victòria dels gal·lesos al Sis Nacions - grand slam inclòs- no és, ni de bon tros, flor d'un dia. Gal·les sempre ha sigut un país especial dins del món del rugbi. Una nació petita, de poc més de tres milions de persones, però que sempre s'ha mantingut entre les principals potències d'aquest esport. Un país on el de la pilota ovalada és l'esport rei, i que sempre ha comptat amb un clar esperit popular (a diferència de l'elitisme classista del rugbi a Anglaterra, per exemple). No debades, la selecció nacional llueix orgullosa el sobrenom de miners , en clara referència a la classe social de la majoria dels seus jugadors al tombant del segle XIX i XX. Una nació orgullosa que sempre ha trobat en el rugbi el seu mitjà d'expressió esportiu preferit.

La forja de la llegenda

Precisament va ser a principis del segle XIX que la primera gran generació del rugbi gal·lès va brillar amb llum pròpia. La selecció del drac va aconseguir guanyar els campionats dels anys 1908, 1909 i 1911 completant en cadascun el grand slam , és a dir, comptant tots els seus partits per victòries. Aquella mítica selecció va tenir un final força tràgic, ja que tretze dels seus integrants van trobar la mort als camps de batalla de Verdum, Amiens, el Somme o el Maine durant la Primera Guerra Mundial (1914-18). A ells s'hi ha d'afegir els lesionats que mai més van poder tornar a jugar a rugbi.

Va haver de passar mig segle perquè el rugbi de Gal·les tornés a conèixer una gran fornada de jugadors capaços d'imposar la seva llei a tot Europa. La selecció de Gal·les dels anys setanta és considerada per molts la millor selecció europea de tots els temps. Aquell equip encapçalat per homes com Gareth Edwards (autor del que per a molts és el millor assaig de la història, anotat amb la samarreta dels Barbarians en un partit contra els All Blacks), Gerald Davies, Mervyn Davies (mort la setmana passada), Barry Jones, JPR Williams o Phil Bennett va regnar a l'hemisferi nord, completant tres grand slams més els anys 1971, 1976 i 1978. A aquests tres campionats aconseguits amb el ple de victòries, cal sumar-hi els campionats de 1970, 1973 i 1975, anys en què els miners van emporta-se el campionat però no van completar el grand slam. A aquesta fantàstica collita de títols encara cal afegir-hi el triomf de l'any 1979, quan els gal·lesos no van completar el ple de victòries però sí que van guanyar la Triple Corona (títol que guanya l'equip britànic capaç d'imposar-se a les altres tres nacions integrants de les Illes Britàniques). Aquell equip de llegenda va revolucionar el rugbi europeu del moment amb un joc virtuós que feia les delícies dels espectadors.

Nous temps, nous herois

Van haver de passar molts anys -ja en plena era del professionalisme- perquè una nova fornada de jugadors gal·lesos fos capaç d'emular aquestes gestes. Els miners no van ser capaços de tornar a completar un grand slam fins a l'any 2005. Des de llavors Gal·les s'ha consolidat com la potència europea del moment, capaç de revalidar els llorers el 2008 i aquest 2012. Completa així un magnífic cicle de vuit anys amb tres grand slams inclosos. A tot això cal sumar-hi la mitjana d'edat insultantment jove d'aquest equip, que amb prou feines supera els vint anys. La joventut d'homes com George North, Leigh Halfpenny, Jonathan Davies, Toby Faletau, Jamie Roberts o Alex Cuthbert sembla garantir un futur brillant. A més a més, cal incloure la bona tasca del tècnic Warren Gatland, antic jugador dels All Blacks i que ha importat un model de joc similar al neozelandès.

Els aficionats es pregunten si aquesta generació de miners serà capaç d'igualar (o superar) les gestes del Gal·les llegendari dels anys setanta.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT