10/01/2017

Formador, educador, acompanyant... entrenador

2 min

Fa unes setmanes llegia la columna d’un company que escrivia sobre la feina dels entrenadors. La vaig trobar encertada. Parlava de motivació, de feina a l’ombra, de poc reconeixement, de creativitat, de presa de decisions. Sempre he sigut esportista de modalitats individuals i, pel poc que conec dels esports col·lectius, em queda la sensació que quan l’equip guanya és mèrit de l’equip però quan perd és culpa de l’entrenador. Aquest missatge no em convenç i el rebo sovint.

La tasca global d’un entrenador és guiar i transmetre coneixements, no només a nivell tàctic, tècnic i físic, sinó també emocional, de concentració, de saber gestionar derrotes i victòries. És una figura a qui se li demana tot i després se li valora, en general, poc. No és el mateix entrenar un equip per fer-lo funcionar i competir en una única direcció que entrenar una persona o un grup de persones que competeixen individualment i amb reptes diferents, però l’objectiu final no és tan dispar.

Com que no m’entusiasma parlar sense conèixer bé de què parlo, em centraré en els entrenadors d’esports individuals. No és fàcil fer d’entrenador en una societat en què la immediatesa impera, en què tot és d’avui per demà i, si no funciona, ho arraconem. L’entrenament no hi entén d’immediatesa, vol temps. És com un edifici, necessita una base sòlida sobre la qual construir perquè, si no, a mitjà i a llarg termini l’únic que tindrem serà una casa de palla que s’acabarà enrunant en forma de lesions, mals resultats, cansament físic, esgotament psicològic o abandonament.

En aquest sentit, la tasca de l’entrenador és àrdua, i ha de ser conscient que part de la seva feina és fer-ho entendre als esportistes. Per als esportistes joves, l’aprenentatge és excel·lent, ja que és una bona oportunitat per adonar-se que en algun aspecte de les seves vides la fugacitat no serveix i, des de ben petits, poden tenir contacte amb el valor de la paciència i del treball de formigueta.

Em preocupa un col·lectiu d’adults que fa anys que van oblidar l’esport i que d’un dia per l’altre s’exigeixen a ells mateixos i es reclamen un rendiment que no és ni possible ni sa. Cal fer molta pedagogia en aquest sentit. Introduir l’entrenador en la nostra pràctica esportiva ja és un pas molt important. Però si prenem la coherent decisió de deixar-nos guiar per un professional val la pena dipositar-hi la confiança a curt, mitjà i llarg termini, ¿o és que li direm a l’arquitecte com ha de dibuixar els plànols de casa nostra?

stats