Publicitat
Publicitat

FUTBOL FORMATIU

La legislació actual impedeix els canvis de residència -com el que va fer Jorge Messi- per protegir els clubs petits dels grans

La FIFA no permetria ara el fitxatge de Messi

Tots els clubs europeus volen trobar el seu Messi, però l'actual legislació de la FIFA ho posa molt difícil. Avui no seria possible l'operació que va portar Messi al Barça l'any 2000.

Només han passat 11 anys des que Leo Messi va fitxar pel Barça amb 13 anys, però les coses han canviat molt en el futbol des de llavors. L'any 2000 eren molt poc habituals els fitxatges de jugadors menors d'edat de fora del propi país, i quasi inèdits els de continents diferents, i per això la FIFA encara no havia posat condicions a aquest tipus de traspassos entre clubs. Així, actualment el Barça no podria repetir la mateixa operació que va fer per fitxar aquell Leo Messi de 13 anys, ja que amb el simple canvi de residència del pare, Jorge, avui no n'hi hauria prou.

Després que Messi es passés quatre mesos entrenant-se a prova al Barça i que Rexach firmés finalment el famós tovalló de paper amb el primer contracte -o compromís de contracte, per ser més precisos-, el 14 de desembre del 2000 Jorge Messi i un dels germans del crac argentí es van quedar a viure amb ell a Barcelona, i la resta de la família va tornar a Rosario. Jorge Messi va canviar el seu lloc de residència i el Barça no va haver de pagar res al Newel's Old Boys en concepte de fitxatge. Messi va passar a cobrar 3.000 euros al mes, una bestiesa per a un nen de l'infantil, un sou amb què vivien tots tres, ja que el germà encara anava a l'escola i el pare no treballava. Ara això no seria possible. No tothom del Barça va veure clara l'operació en aquell moment, ni entre els tècnics ni entre els directius, perquè eren molts diners per un projecte de gran jugador. El temps ha donat la raó als que hi van apostar, però el risc era molt elevat.

La FIFA intervé

El fitxatge de Leo Messi va ser un dels primers d'aquestes característiques, però amb el temps es van anar multiplicant a tot Europa per part dels clubs potents del continent, que anaven a caçar els talents més precoços arreu del món aprofitant-se d'un buit legal i del fet que els clubs petits de països menys desenvolupats no s'hi podien oposar. La FIFA va decidir intervenir per protegir els clubs més febles: d'una banda va crear el cànon de formació i de l'altra va endurir les condicions per permetre els canvis de residència dels pares. El cànon de formació és el que han de pagar els clubs que fitxen qualsevol jugador als diferents clubs on ha jugat abans i que es calcula amb una fórmula matemàtica en funció dels anys que ha jugat a cada club i altres variables. Aquest cànon no sempre es compleix perquè sovint el club comprador i el venedor arriben a un acord amistós al marge, però almenys ara tothom entén que ha de pagar alguna cosa per compensar, no com abans.

I els canvis de residència ara han d'estar molt més justificats, ja que els pares han de tenir una feina, i a més una feina que no pot estar relacionada amb el futbol. Tal com explica un representant de futbolistes a aquest diari, "abans per emmascarar la realitat el club que volia fitxar un jugador de fora donava feina al pare o la mare d'administratiu al propi club, per exemple, però ara ja no es pot fer". En el cas de Jorge Messi ni tan sols va ser així, ja que no va treballar enlloc aquells primers anys, perquè llavors no era ni il·legal ni incomplia cap normativa. El mateix representant explica: "Ara seria molt difícil que es repetís l'arribada de Messi, però quan un club vol fitxar un jugador jove a qui veu potencial, troba la manera de fer-ho. Ara, però, no hi ha la barra lliure que hi havia abans".

Ara tothom busca el seu Messi. Els clubs que tenen un jugador amb una Pilota d'Or, o més d'una, i que no els ha costat ni un duro perquè han sortit del propi planter es poden comptar amb els dits d'una mà, i el cas del Barça amb Messi és l'enveja del futbol mundial. Tothom busca trobar el seu Messi particular -o algú que se li apropi-, però de jugadors com ell n'apareix un molt de tant en tant. Només els clubs grans d'Europa es poden permetre inversions arriscades en jugadors tan joves, i no tots ho fan. El Reial Madrid fa temps que busca el seu anti-Messi, però no el troba, o bé no ha trobat cap entrenador del primer equip que s'atreveixi a apostar per algun dels que tenen al planter.

Al Barça, primer catalans

El Barça té una filosofia molt clara a l'hora de fitxar jugadors per al futbol formatiu, i divideix els fitxatges en quatre categories: l'A són jugadors catalans, la B jugadors espanyols, la C és per als jugadors europeus o amb condició de comunitaris i la D per als extracomunitaris. És a dir, un jugador català sempre tindrà prioritat, després un d'espanyol i després un d'europeu. Perquè el Barça accedeixi a fitxar un jugador menor de 16 anys no europeu ha de tenir una qualitat extraordinària perquè valgui la pena aquesta inversió. Així, ara mateix el Barça té un jugador japonès a l'aleví C, Takefusa Kubol, i tres coreans entre el cadet B -Seungho Paik- i l'infantil A -Lee Seung Woo-, de qui diuen meravelles.