Publicitat
Publicitat

ALLEGRO MA NON TROPPO

Enyorar els cracs

Bonic gest de la directiva dissabte: convidar les nétes de Paulino Alcántara a la llotja del Camp Nou just la setmana en què es complien els 100 anys del debut d'aquest jugador.

Dignificant aquesta feina i lluitant contra una malaltia que afecta el nostre futbol com és la manca de memòria, periodistes com Santi Giménez a l' As , Xavier García Luque a La Vanguardia i David Salinas a l' Sport han escrit últimament sobre Paulino Alcántara per reivindicar-lo com a màxim golejador del barcelonisme: 369 dianes en 357 partits. Oficialment, però, el rècord són els 235 de César, que aviat els superarà Messi, ja que molts dels gols d'Alcántara van ser en torneigs amistosos o fins i tot en partits contra la tripulació d'un vaixell anglès que estava de passada. Eren altres temps.

Paulino Alcántara va debutar amb el Barça el 25 de febrer del 1912 en un partit del Campionat de Catalunya disputat al camp del carrer de la Indústria contra el Català Sporting Club. El Barça va guanyar per 9-0 i Alcántara va marcar els seus primers tres gols, i va establir així un rècord que avui encara perdura, el de jugador més jove a debutar i marcar en un partit oficial. La figura d'Alcántara ha quedat arraconada de manera inadmissible. Potser perquè hi ha poques fotografies, alguns cromos d'aquells que es donaven als paquets de xocolata i gairebé cap imatge en moviment. Per saber d'ell cal llegir textos més llargs que una piulada a Twitter. Mal negoci, ser comparat amb Messi, quan per saber de les teves virtuts cal perdre minuts llegint lletres i amb l'argentí amb un sol clic veus els millors gols que ha marcat en els últims anys.

Alcántara, nascut a Iloilo (Filipines), fill d'un metge de l'exèrcit espanyol i una noia local, va arribar massa d'hora. Es va retirar el 1927, just en aquella època en què Samitier es convertia en una estrella, fent anuncis, deixant-se veure amb famosos i somrient a les càmeres de cinema que anaven a les Corts. Alcántara, en canvi, va estudiar medicina i mentre feia gols es convertia en un doctor expert en problemes a les vies urinàries. Massa poc glamurós. Per acabar de soterrar-lo als llibres d'història, darrere seu han vingut altres genis. I ell ha quedat silenciat, a diferència d'un dels seus grans rivals en finals precioses de la Copa del Rei, el basc Pitxitxi.

Irònicament, el record d'Alcántara està més viu a les Filipines. Potser perquè allà no han parit bons futbolistes, Alcántara va ser escollit millor jugador del segle XX. I tenen raó. És ben cert que Alcántara va ser internacional espanyol, però el 1916 la seva família va tornar a les Filipines breument i ell va jugar amb la selecció filipina algun partit, com un triomf per 17-2 contra el Japó per guanyar l'or als Jocs de l'est d'Àsia. Potser a Iloilo algú mira els partits del Barça i diu a Messi: "Al Paulino encara no l'has atrapat". I somriu recordant Alcántara...

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT