13/01/2012

Encara una última cua del derbi

2 min
Messi a Cornellà-El Prat.

Ho hem tornat a fer, amics culers. Aquesta setmana som feliços i és com si haguéssim de demanar perdó. Dimecres, el Còrdova va estar a prop de posar-nos a lloc, però la vaselina d'Álvaro va aturar molts dits a punt de prémer el botó "enviar".

Ahir el Pou, en el seu gran article, ja ho deixava prou clar: "És la rivalitat, estúpid!" I el nostre principal rival és el Barça. Per això, en els derbis hi ha un ambient especial i l'equip surt més motivat; per això ens fa tan contents marcar el gol de l'empat a cinc minuts (dada important) del final. Perquè sabem que us fa mal i perquè en el joc de la rivalitat la màxima felicitat sempre coincideix amb la desgràcia del rival. De fet, amic culer, no és tan difícil d'entendre: pensa en el que sents quan guanyes el Madrid. Doncs això.

El Madrid. Vosaltres penseu que no li tenim prou mania. O que quan juguem contra ells els nostres jugadors no s'hi esforcen. Tot i que aquesta sensació no coincideix amb la realitat -només cal venir a un Espanyol-Madrid o analitzar les estadístiques- us confesso que a mi, i a tots els pericos que conec, ens agrada més guanyar el Barça. Però no perquè li tinguem cap simpatia al Madrid, en absolut. Simplement perquè és el Barça el nostre rival.

El Madrid, amics culers, no és l'enemic de Catalunya: només és el vostre enemic. De fet, hi ha molts catalans -tan catalans com tu i com jo- que són del Madrid.

Però a la televisió que miro no em parlen tot el dia dels valors blancs, als bars que sovintejo no hi ha cap cambrer del Madrid amb el que fer broma, quan el Madrid guanya(va) no es paralitza(va) la meva ciutat, els meus representants polítics no es fan fotografies disfressats de jugadors del Madrid. De fet, no conec personalment cap madridista. En definitiva, el Madrid em queda una mica lluny. El Barça, en canvi...

stats