Dues maneres de ser perico
Els millors moments d’aquesta campanya electoral han estat les entrevistes que el lúcid Nacho de Sanahuja ha fet als líders catalans al programa de Jordi Basté. Si no les han sentit, encara hi són a temps. Els recomano molt especialment els primers trenta segons de Quico Homs. Comencen amb un obvi i tanmateix sorprenent “Bon dia, senyor Quico”, i acaben quan el ja per sempre senyor Quico es nega a contestar on compra la roba –a mida, està clar que no, conclou Sanahuja com qui no vol la cos.
El tòpic cert que el sentit de l’humor és patrimoni de la dreta, per un cop, no es va complir. Homs no va riure i li va costar seguir les bromes sobre la “catalanor”. En canvi, Batet va acceptar un possible sopar a París amb Nacho de Sanahuja –hi estarem atents– i Domènech va encaixar i riure les bromes exagerades de Sanahuja sobre el 36 i la hipotètica victòria de diumenge: “A casa, des del 36 que no passàvem tanta por com quan va guanyar Colau” o “si diumenge guanyen, ens donaran 48 hores per poder fugir?".
Amb Rufián –que també va seguir bé el to de l’entrevista– van tractar la seva única coincidència: tots dos són pericos. Sanahuja ho és per motius de classe: perquè l’Espanyol sempre ha estat l’equip dels senyors. Per la mateixa raó que a Terrassa –és d’una bona família de fabricants de quan al tèxtil en dèiem “textil”– és de l’Egara. Perquè a les “bones èpoques” la tribuna de Sarrià era l’única de Barcelona plena d’abrics de llana. Sanahuja ha trepitjat el –per a ell– indòmit i estrany Baix Llobregat només per anar a veure el seu equip.
Rufián, en canvi, és de l’Espanyol per solidaritat amb l’oprimit. Perquè, diu, no li agrada el pensament únic. Perquè simpatitza amb les causes perdudes que no es conformen a ser-ho. És perico per rebel. O, si rebaixem una mica la poètica, per portar la contrària.
A l’Espanyol tenim una curiosa barreja de Rufians i Sanhujes. Jo, que mai he considerat que això de Gauche Divine sigui un insult, em sento fill de les dues branques. Òbviament, n’hi ha moltes més. Però aquestes dues –el senyor d’ordre i el rebel– ens representen molt. Però aquestes identitats sobre els pericos d’avui no ens donen cap pista sobre on trobar-ne de nous. Els hem de buscar des de la lleugeresa de ser d’un club petit però potent. Els hem de buscar en els que vulguin viure una bona experiència quinzenal. Els hem de buscar amb una imatge fresca, moderna i desacomplexada. Seran pericos més normals. Sense heroismes. Nosaltres som el present, però sobretot el passat. Ells, el futur. Míster Chen ho sap.
