Publicitat
Publicitat

La baixa de Messi i la injusta expulsió de Piqué condicionen el joc ofensiu blaugrana

Dues maneres d'atacar en un context difícil

Clemente s'avorreix quan el Barça toca i toca la pilota. Diu que el seu joc de possessió i posició es fa monòton, lent, poc profund. S'oblida que, en el futbol, un juga al que li deixen jugar, i ahir el seu Sporting, fins al regal de l'expulsió, va proposar ben poca cosa al Camp Nou perquè els blaugranes poguessin fer molt més que tenir la pilota, moure-la amb criteri i paciència i no perdre l'ordre ofensiu a l'espera del gol. Si el monòleg de la segona meitat no va ser tan plàcid com el de la primera, va ser per la desproporcionada vermella a Piqué i el posterior gol de Barral, que van obligar el Barça a tornar a picar pedra per fer caure el mur asturià, però envoltat d'una sensació d'injustícia arbitral que, de mica en mica, el va anar crispant. Però, tirant de verticalitat, va poder sobreposar-se a la ràbia i l'angoixa. Per actitud, per esforç, per encert, els de Guardiola van acabar deixant en anècdota que ahir Messi no hi fos i, sobretot al primer temps, van saber suplir la seva absència -i la de Busquets- amb ajustos tàctics que segueixen enriquint el joc col·lectiu.

Cesc i una persecució individual

Hi ha un detall que, des de l'inici, delatava les intencions de Clemente: el tècnic basc va situar un home, Nacho Cases, a sobre de Cesc Fàbregas per evitar que el d'Arenys generés superioritats amb la seva mobilitat interior. L'ex de l'Arsenal va ser el responsable de fer de Messi com a fals davanter centre, tot i que a la pràctica, aquesta responsabilitat va recaure en diversos jugadors i en una sèrie d'automatismes ofensius. Tot i que el tècnic de l'Sporting va rebaixar la persecució en algunes fases del joc, Cases va ser l'ombra de Cesc en tot moment, però el blaugrana va tenir l'habilitat d'explotar aquesta situació incòmoda i desesperant en benefici del grup: va desplaçar-lo fora de les zones on convenia deixar espai a Iniesta i Xavi. I Cases, seguint ordres de Clemente, va caure en el parany.

En paral·lel a l'habitual aparició i desaparició de Cesc en zones de creació i finalització, el Barça va jugar amb Cuenca ben enganxat a la banda esquerra, i el del filial va desbordar i va exigir el seu lateral constantment. A l'altra banda, Pedro va tendir a fer diagonals cap a dins per actuar de segon davanter centre i va regalar la banda dreta a les excursions d'Alves, sempre profund. El replegament intensiu de l'Sporting permetia que, per dins, el Barça pogués fer conduccions verticals. Iniesta va buscar el desequilibri entre el central i el lateral, com també ho van intentar fer Keita i Adriano.

Una expulsió que ho canvia tot

Els mecanismes ofensius van executar-se bé, però l'equip no va estar fi per rematar-ho amb un marcador ampli mentre va dominar i, amb l'1-1 de Barral i sense Piqué, expulsat, tot va canviar. Per força. Guardiola va treure Pedro i Cesc per donar entrada a Tello i Alexis, a la caça de l'explosivitat en banda dels dos extrems del filial i el poder rematador del xilè, que va barallar-se contra tots, reforçat per l'escenari vertiginós en què es va convertir el matx a partir del minut 60. Seva va ser l'assistència del 2-1.

El Barça va repetir la fórmula que, també a la desesperada, s'havia intentat al Reyno de Navarra contra l'Osasuna, però, aquest cop i tot les equivocacions arbitrals, l'aposta va sortir bé. Patint molt, però bé.