Publicitat
Publicitat

Dos anys de la mort de Dani Jarque

Escriure sobre la mort d'una persona que no vas arribar a conèixer sempre és una certa intromissió en el dolor i el record de les persones que la van estimar. Des del respecte pels sentiments d'aquells que el 8 d'agost del 2009 van perdre un fill, un company, un germà o un amic, supero el pudor i escric aquestes ratlles que des que vaig començar la meva col·laboració a l'ARA sabia que un dia havien d'arribar.

A la crueltat de la mort d'un noi de 26 anys s'hi afegeixen factors que completen el relat: feia poques setmanes que era el nou capità de l'e quip, no en feia ni una que havia estrenat aquesta condició en la inauguració de la nostra nova casa, ve níem d'una temporada en què només ens vam salvar d'inaugurar el camp jugant a Segona perquè vam destrossar les estadístiques...

Només han passat dos anys, però han passat moltes coses. Dels companys de Jarque de l'última temporada només queden Luis García, Kameni i Cristian Álvarez. I els dos primers, perquè no se'ls ha trobat equip. Per tant, si tot hagués anat com estava previst només quedaria el porter suplent. I el gran amic de Dani, l'estimat Coro, entrenant-se en solitari. Els nens de l'Espanyol no tenen temps de triar un ídol: o bé ens diuen que era el mal del vestidor o bé que té una fitxa massa alta o que s'ha de vendre per fer calaix.

Per tot això, i perquè semblava molt bona persona, i perquè era un gran futbolista, a hores d'ara és el símbol de la unió perica. La seva samarreta és la que porten més seguidors. No hi ha cap altra persona o tema important que no sigui motiu de confrontació: Sánchez Llibre, Condal, Tamudo, De la Peña, Kameni, Lara, banderes, alcaldes i, fins i tot, Pochettino.

I en cada partit en aquell camp en què només va poder jugar un cop hi ha un moment màgic: el minut 21 de la primera part, quan tot el camp aplaudeix en record seu durant seixanta segons. Al marge del que estigui passant a la gespa, aquell minut és per a Dani Jarque. No vull posar-me sentimental, però jo encara m'emociono cada cop. I és dels moments en què estic orgullós de ser d'aquesta comunitat periquita. I quan convido algú al camp, aquest és un dels motius pels quals el començo a convertir a la nostra causa.

Dani Jarque serà per sempre un mite de l'Espanyol. El mite més important i indiscutible. Ho serà pel que era i ho serà pel seu final. Perquè la trista i cruel realitat és, com em recorda sovint el meu amic Pepe, que si Jarque no ens hagués deixat fa dos anys, avui ja no seria jugador de l'Espanyol.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT