Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Doneu-me cinc minuts per explicar què és un derbi

El llibre que em van deixar els Reis era un mal presagi: Dándole pena a la tristeza , l'últim del gran Bryce Echenique, pare de Martín Romaña. Quan el vaig desembolicar es van esvair tots els dubtes: sortíem golejats del Camp Nou. La il·lusió perica semblava convertir l'impossible en possible: les xarxes socials s'omplien de vells i bells records: " Tamudazo ", " Delapeñazo "... Era com si pel sol fet d'invocar aquelles gestes ja sortíssim amb tres gols d'avantatge. I no: els tres gols ens els vam trobar en contra quan encara no sabíem que havia començat el partit.

El Barcelona té molt bons jugadors. I els té perquè té un pressupost infinitament superior al nostre. Què teníem nosaltres per plantar cara a aquesta clara superioritat? Il·lusió, ganes, ràbia. Consciència del que estava en joc. Perquè, avui, el sentiment culer és vulgar. Com ho és quan humilies algú amb menys recursos. No te'n pots sentir orgullós: ha succeït el que es preveia. Presumir-ne és poc digne. Nosaltres, en canvi, podíem fer una heroïcitat, podíem fer feliços els nens que més s'ho mereixen, podíem -en definitiva- fer un acte de justícia. Però no ho hem fet, entre altres motius, perquè ni el nostre entrenador ni bona part dels jugadors sabien el que representava aquest partit per a nosaltres. Mentre veia l'indigne acte -tractant-se d'un derbi- de canviar-se les samarretes després del partit, pensava en les paraules d'Osvaldo recordant el seu primer derbi: "Vaig sortir al camp amb ganes de matar-los a tots". Entengueu la metàfora: això és un derbi. Ahir, a banda de tornar a constatar que no tenim laterals, cap dels nostres tenia ganes de matar ningú. Per què? Perquè ningú els havia explicat com és d'important aquest partit per a nosaltres.

Ara, però, toca buscar els aspectes positius. Per sobre de tots aquests crits de "A Segunda oe oe ". Qui ha dit que el Barça ja no pensa en l'Espanyol? El crit més fatxenda, més antiesportiu i més castellà: aquesta també és l'afició del Barça. Un crit que, òbviament, no se sent quan el visitant és, posem per cas, el Deportivo. Un crit que ens dóna ànims i que dóna sentit a la nostra existència. El vostre desig és la garantia de la nostra salvació. També hem d'estar contents per haver pogut sentir una retransmissió de la ràdio nacional de Catalunya (a través d'internet, això sí) en clau perica. Per primer cop, he pogut sentir un derbi sense que el mestre de periodistes em negués la meva condició de català. Gràcies, David, i gràcies, Albert. I ara, a pensar en la nostra Lliga, que es diu Celta de Vigo.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT