Potser és mal negoci començar amb un consell. Però entenc que un aficionat al futbol, i especialment de Segona cap avall (l'objectiu d'aquesta columna), hauria de posar-se en guàrdia davant de dos conceptes: el mecenes i la frase "On es mereix aquest club".
Lògicament, no generalitzo. En el futbol català hi ha exemples d'empresaris que han traspassat l'èxit dels seus negocis al futbol, potser perquè han entès que portar un club de futbol, en què s'impliquen sentiments, anhels, tradicions, no és el mateix que dur una empresa. Pot tenir similituds, però també moltes particularitats. Al costat contrari, però, hi ha documentats molts casos d'aparicions de personatges que han aterrat a un club amb tant terrabastall com males intencions. O, més ben dit, intencions legítimes, però allunyades del que vol l'aficionat ras. Hem conegut individus que han posat entrenadors de palla perquè no els interrompessin la partida (amb jugadors reals). Un club històric del futbol català va desaparèixer perquè ningú va voler recomprar, a un preu convenientment multiplicat, les accions que dos anys abans un empresari s'havia endut gairebé per quatre duros. Les promeses de glòria es van convertir en descens, el club no valia aquell preu ni molt menys, i l'error personal en un negoci va conduir a la desaparició d'una entitat, si bé la seva massa social i la seva ciutat es van recordar de Santa Bàrbara quan va tronar fort. Al final, un acaba pensant que, en la majoria dels casos, qui arriba al futbol amb diners ho fa sense idees, i qui les té, no té la bossa d'en Rothschild.
Un entrenador amb una àmplia trajectòria als principals equips de les comarques de Girona em deia que el mal dels clubs gironins ha estat dependre massa d'aquestes aportacions personals. Quan s'acaben els diners, o les ganes, hi ha futbol de primer nivell europeu, promocionat constantment a través dels grans mitjans, a una hora en cotxe. Per això la frase del començament fa arrufar el nas. La realitat és la que és. Cada club té la seva massa social, la seva història, la seva tradició i els seus empipaments. I tothom s'apunta al carro guanyador o als partits en què hi ha alguna cosa en joc. El mereixement d'estar en una categoria més alta és una cosa molt més sòlida que una frase. És un cercle que comença sabent vendre el club a la ciutat, integrar-lo a la comunitat i a partir d'aquí construir un projecte sòlid. Fa quatre anys, un company periodista es va implicar en un projecte que ha fet reviure una entitat en decadència i l'ha dut al futbol professional. La seva frase en entrar va ser: "Estem construint un club". I tot i l'èxit assolit, i malgrat molts embolics en les obres, encara l'estan construint, perquè un club està en obres permanentment.
Aquest diumenge han jugat, en una categoria territorial, dos equips de dues poblacions separades per uns dotze quilòmetres i uns cinc mil habitants. L'un, sota la direcció d'un president carismàtic, va escriure una de les pàgines més brillants del futbol català, va tastar el futbol professional i va omplir el seu estadi amb visites de renom. Mentrestant, l'altre anava trampejant a les categories territorials, va tenir una etapa dolça a Tercera gràcies a un entrenador que va fer d'home de club, però també va viure l'amargor dels descensos. I, ves per on, al marge que els recursos i els objectius siguin diferents, tants anys després, tots dos es van trobar gairebé d'igual a igual.
Però bé, només és una opinió.
