19/03/2012

Dignes hereus

3 min
Mervyn Davies va ser capità de la selecció de Gal·les als anys 70 i va morir la setmana passada.

Mervyn Davies sortia a jugar sempre amb una cinta blanca que li protegia les orelles i el cap. Duia un senyor bigoti, amb el qual semblava un bondadós pagès gal·lès però que també el convertia en un dimoni si s'emprenyava. Davies era d'aquells jugadors de rugbi que caminava amb pausa fora del camp i era el més dur sobre la gespa. Fill d'una generació daurada del rugbi gal·lès, la dels anys 70, va ser el capità de la selecció que va conquerir el grand slam al Torneig Cinc Nacions del 1976. El 1971 i el 1974 va participar en dos llegendaris tours dels British Lions -l'equip de rugbi que aplega els millors jugadors d'Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda- per Nova Zelanda i Sud-àfrica. Els partits contra els Springboks van ser especialment històrics per la seva duresa. Relats que tot bon amant del rugbi gal·lès coneix i que es transmeten oralment de pares a fills.

Davies va abandonar el rugbi amb 29 anys, després de patir una hemorràgia cerebral jugant. I aquesta última setmana va morir de càncer. Va marxar sense poder veure la seva estimada selecció gal·lesa guanyar aquest dissabte el grand slam a Cardiff, victòria que va arribar just després d'un emotiu minut de silenci al Millenium Stadium. Algun dels jugadors gal·lesos va plorar. En dur la samarreta vermella, saben que formen part d'una tradició. Sabien que si ells eren allà, a punt de tocar el cel, era gràcies a gent com Davies. Va ser un minut de silenci dels que emocionen, digne d'un poble sofert i orgullós dels seus, com és el gal·lès.

El minut de silenci per Basora

Poques hores després es va fer un minut de silenci per Estanislau Basora al Sánchez Pizjuán. Un minut de silenci escarransit, mal organitzat, indigne, vergonyós. L'àrbitre del partit no sabia que calia fer el minut de silenci. A la Federació Espanyola i a la LFP es va considerar que no calia fer-lo per un dels millors jugadors que ha jugat mai amb Espanya. Però els jugadors del Barça, als quals havien donat un braçalet negre al vestidor, van exigir el minut. Segurament Mascherano no sap ni qui era Basora. Potser Xavi no sap quin any es van guanyar les cinc copes. Però aquests jugadors van fer un pas endavant i van exigir el minut, que no va ser anunciat per megafonia i va ser tacat pels crits de quatre brètols que aprofitaven el silenci per insultar. Era inevitable comparar els dos minuts de silenci, perquè Davies i Basora eren de la mateixa pasta. Fills de dos pobles que no sempre ho han passat bé, pobles que han trobat en l'esport una manera de recordar al món que existeixen. Dos esportistes que van abandonar casa seva per conèixer món i ser admirats.

Però Basora va tenir un minut de silenci brut, a diferència de Davies. Ara: Guardiola ja va recordar que, aquest dimarts, el minut de silenci serà a casa. I tant de bo l'afició blaugrana estigui a l'altura de la gal·lesa. No demano que Basora sigui acomiadat al cementiri de les Corts tal com va ser acomiadat el millor jugador de la història del Celtic, Jimmy Johnstone, que el 2006 va tenir un funeral amb més de 100.000 persones al carrer. Només demano un bon minut de silenci, sentit, que dignifiqui el nom del vell heroi caigut. Somio que l'afició no s'aixequi de la cadira sense saber qui ha mort. Demano que estigui a l'altura dels jugadors. Perquè potser ells no ho tenien clar, però, quan van exigir el minut de silenci per Basora, Xavi, Valdés i companyia van demostrar ser dignes hereus de Basora.

stats