Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Demà hi ha partit de l’Espanyol

Aquest dissabte l’Espanyol juga un partit important. Perquè davant tindrà un gran equip i perquè guanyar-lo seria una prova més del salt de qualitat que estem vivint. Ens posaria de ple en la lluita per Europa (fins i tot evitant desitjos contra natura per al 27 de maig) i tindria el pes simbòlic de guanyar un dels quatre millors equips del continent. Malgrat la importància i l’interès del partit, els faré una confessió: no el tinc prou present, m’agafa una mica despistat. Sé que el gran Leo (Baptistão) serà, possiblement, baixa de nou; també sé que Hernán és dubte i que l’Atlètic arriba cansat i amb força lesionats. Però no estic prou concentrat. I crec que tinc excusa.

Soc un ciutadà del meu país. Escolto les ràdios que escolta tothom, llegeixo els diaris que llegeix tothom i miro -cada cop menys: m’he tornat seriòfil- les televisions que mira tothom. I gairebé ningú diu res d’aquest partit. Els debats són quin dels dos equips més beneficiats pels àrbitres ho és més. Un debat que des de fora ens mirem amb incredulitat: fins on pot arribar la poca autoconsciència d’uns i altres! Quan s’acaba aquest debat, es passa a parlar del partit de diumenge. I entremig, les mateixes ments benpensants que riuen totes les gràcies al trapella jugador-president-tuitaire linxen Álvaro Vázquez per un tuit en què només assenyala l’evident contradicció entre dir i practicar #valors. I tot plegat fa una mica de mandra. Per començar, jo mateix em faig mandra: perquè com que visc en aquest país on no existim, parlo i escric (per exemple, i contradictòriament, en aquest article) del que sí que existeix.

Sé que hi ha espais alternatius on es parla del partit de dissabte, dels entrenaments de Quique, del sistema per aturar l’Atlètic i dels rumors de fitxatges blanc-i-blaus per a l’any que ve. Els conec, els segueixo i els valoro. Però no en tinc prou: vull, des de la normalitat, una mínima centralitat. Perquè el partit de dissabte és un dels partits importants de la Lliga, perquè el 3% no és la mesura de totes les coses i perquè el 3% és, també, conseqüència d’aquesta invisibilitat.

M’indigno i em rebel·lo. Però amb alegria i il·lusió. Així aniré dissabte amb els meus fills a Cornellà a veure l’únic partit del cap de setmana que m’interessa. I diumenge, anirem a animar la Penya, el nostre equip de bàsquet. I a la tarda, comprarem molts llibres, un d’ells el de relats sobre l’Espanyol en què hem participat 45 cronistes pericos. Un cap de setmana que no entenc com és que m’agafa tan despistat.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 28/05/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT