Davanters? No, gràcies

El millor equip de la història continua la seva dictadura implacable. Més enllà del títol i del resultat estrepitós, el Barça es va tornar a reafirmar, per sobre de tot, en la força d'una idea. Potser sí que aquest és el tretzè títol de Guardiola, però això, malgrat ser una fita colossal, és una minúcia comparada amb la qualitat de joc que han aconseguit aquests jugadors irrepetibles. El domini és tan insultant que ja no pot ni quedar resumit en un vulgar marcador: el que vam veure ahir va ser molt més que un 4 a 0. La primera part va ser la millor obra d'aquesta temporada i un dels grans cims de l'era Guardiola, que vol dir del futbol en general.

Una vegada més, i davant de les dificultats, Guardiola no es va arronsar i va fer un pas endavant: va optar per Thiago en substitució del lesionat Alexis, i va deixar un Barça amb set migcampistes, set, amb Messi incrustat al costat de Xavi, com en totes les grans cites. El resultat va ser una revolució, amb un sistema increïble 3-7-0, sense davanters i, en canvi, absolutament letal. Els primers 45 minuts van ser l'apoteosi del migcampisme romàntic de Guardiola, i no oblidarem mai els minirondos que en forma de triangles superposats anaven dibuixant els 3 grans, Messi, Xavi i Iniesta, acompanyats dels seus escuders de luxe, Cesc, Thiago i Busquets. En alguns trams del partit es van viure moments de puresa futbolística que difícilment podrà superar un equip que no sigui aquest. El missatge entre línies de Guardiola era tan clar com innovador: com menys davanters millor. Com menys jugadors a davant, més espai i millor ecosistema per a Messi. L'experiment va ser ahir tan brillant, que és possible que passi a ser dogma, potser amb la il·lusió que un dia aquest equip ja no serà res més que un pur i meravellós mig camp. Al cim del món, el camaleó ha tornat a canviar de color de pell. L'última mutació del Barça etern de Guardiola és també la més radical i la més brillant.

El partit discret de Neymar, perdut els 90 minuts, és també un recordatori que el futur del Barça no depèn de la contractació de cap jugador, per molt bo que sigui. És evident que Neymar brillaria molt més al Barça que al Santos, però la sensació és que en aquests moments difícilment aportaria res a un equip que ja fa temps que no basa el seu èxit en el fitxatge de cap gran jugador, com ens passava als anys vuitanta. En aquesta maquinària suïssa en què s'ha convertit el gran Barça de Guardiola, la prioritat és que l'entrenador renovi i preservar així aquest gran projecte. La resta són històries.