Publicitat
Publicitat

El Madrid embruta la sortida de pilota d'un Barça que aprèn a anar i venir

D'àrea a àrea i sense mig del camp

Sense pausa. Sense fre. Sense haver de fer-ho com sempre. El Barça va empatar contra el Reial Madrid al Santiago Bernabéu, però va marxar amb la sensació d'haver perdonat la victòria. I hauria pogut guanyar agafant-se més al nou estil que al vell . Durant bona part del partit, els blaugranes van dominar la possessió, van portar el pes del partit, van construir-se a través de la pilota. Com fa anys que fan a cada clàssic. Però va ser la versió més directa, la més vertical d'aquest nou Barça, la que el va acostar a l'èxit amb la seva posada en escena més llesta, viva i elèctrica. El Madrid va voler ofegar el seu rival portant-lo d'àrea a àrea, estressant-lo davant Pinto i fent-li saltar-se el control de Xavi, i va acabar sent ell el que més va enyorar passar pel mig del camp. En el caos d'anar i venir, va ser el Madrid el que més va patir en defensa. En el caos de córrer, va ser el Madrid el que més va semblar que necessités una pausa. En el caos d'acabar totes les jugades, va ser el porter Diego López i no pas Pinto el que més va tremolar. Però en el caos de jugar-s'ho tot d'àrea a àrea i sense mig del camp, el Madrid (també el plagat de baixes) és molt Madrid.

Incòmodes en la sortida

Quan el Barça no ataca del tot bé, acostuma a ser perquè inicia les jugades amb problemes. El Madrid, seguint l'estratègia dels últims clàssics, va pressionar-lo des de ben amunt, intimidant Pinto i el seu insegur joc de peus. Piqué i Puyol, amb el perfil canviat per controlar millor les curses de Cristiano, van sentir-se asfixiats entre Benzema, Ronaldo i Callejón i van patir per connectar amb els laterals o trobar una passada interior.

Per sostenir l'alta pressió, el Madrid va haver d'avançar la línia defensiva i va empènyer el seu doble pivot sobre l'esquena de Xavi, Busquets i Iniesta, que van sentir la necessitat de venir a rebre per ajudar els seus companys a sortir jugant. Aquest gest, però, els va acabar perjudicant, perquè els deixava sense espai per fer circular la pilota i ampliava el risc de pèrdua. Que el Madrid situés les seves línies tan juntes i tan a camp rival va convertir cada mala passada del Barça a tres quarts de camp en una acció de contracop blanca en molt pocs metres. La verticalitat dels davanters madridistes va exigir moltíssim als centrals blaugranes, insegurs en el primer tram de partit. El Barça va intentar estirar el Madrid, fer-lo recular, però els moviments en ruptura de Pedro, Cesc i Alves no trobaven passador. Tot era massa estressant, massa caòtic. El Barça va trigar a interpretar-ho i, en la primera mitja hora de joc, va traçar els seus millors atacs a través de conduccions solitàries i estèrils de Messi i Iniesta.

Va ser al descans quan el Barça ho va corregir millor. Va tenir més calma en zona inicial, tornant passades al porter per no prendre tants riscos en la fixació dels centrals. Benzema no pressionava Pinto i esperava a la mitja lluna. Amb paciència, el Barça va trobar millors situacions per sortir jugant i va poder enviar els seus interiors més lluny, censurant-los el gest de venir del primer temps. Xavi seguia baixant a rebre prop de Busquets, però Iniesta i Cesc podien ocupar posicions profundes. També Alves i, essencialment, Pedro. Els mateixos moviments que al primer temps s'havien quedat sense assistència van començar a rebre passades i el Barça va encadenar ocasions de gol. Va fer el 0-1 i va perdonar. Va deixar viu el Madrid. Massa viu.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF