Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Crac fins al final

"Avui tot el barcelonisme conscient ha de plorar, unànimement, la figura privilegiada de Cruyff"

Estic dinant en un restaurant, fora de Barcelona, quan els companys de la ràdio i la televisió em truquen per dir-me que ha mort Cruyff. Em demanen una primera impressió i em vénen un munt de records i d’imatges. No els puc ordenar. Més enllà de les opinions personals que cadascú pugui tenir, la figura de Cruyff és excepcional. Ha mort un geni, els dic. Una persona amb una visió singular del futbol, de l’esport, però també de la vida. Ell tenia el seu punt de vista sobre qualsevol cosa. Sabia de tot. O ho feia veure. Lúcid, intuïtiu, llest, murri, era capaç de convèncer-te del que fos. Era un individu que en qualsevol lloc i circumstància destacava per damunt de la resta. Original i divertit. Parlar amb ell era fàcil. La contundència dels seus raonaments només era comparable a la seva senzillesa. No li calia la formació intel·lectual perquè havia aprofitat, com qui més, l’escola de la vida. Va ser un nen humil, criat per una mare que havia de treballar per donar-li formació, que va aprendre a jugar a futbol no a les escoles selectes on van els fills de les classes benestants, sinó més aviat com fan els nens que juguen al carrer. Això no li impedia tenir un punt d’orgull ben entès. Un orgull que sovint ens falta, als catalans. Plantava cara, deia el que li semblava i es quedava tan ample. I, a sobre, resultava que era el més simpàtic de la reunió.

Els culés el vam fruir com a jugador. Però no el vam aprofitar prou, per les circumstàncies del moment i perquè va plegar massa aviat. Gràcies a ell vam sortir de la foscor amb el 0-5 al Bernabéu i la Lliga de Gijón. Com a entrenador, en canvi, va deixar un pòsit més consistent, que és l’origen dels èxits actuals. Els trofeus del segle XXI són l’evolució de la seva herència.

Avui és impropi parlar de cruyffisme enfrontant aquest concepte a qualsevol altre 'isme'. Avui tot el barcelonisme conscient ha de plorar, unànimement, la figura privilegiada d’aquell holandès que ens va ajudar a recuperar la il·lusió col·lectiva, que es va convertir en un ambaixador nostre al món, que va saber canalitzar el seu carisma cap a l’aprofitament social i l’ajut als desafavorits…
Johan va abordar la malaltia, valent. Tinc càncer, ens va dir un dia. I, mentre ho deia, semblava que tot allò fos la cosa més natural del món. Vam veure, com sempre, un Cruyff segur, confiat, optimista. Un líder. I ens va semblar que, una vegada més, es quedava tan ample…

El meu condol per a la seva família. I la meva felicitació per la sobrietat, prudència i discreció amb què s’ha desenvolupat aquest dolorós procés fins al final. L’últim èxit: el triomf de la intimitat. Admirable.

També en això, Cruyff ha estat únic.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF