Publicitat
Publicitat

Un Rayo valent convida el Barça a disputar un partit ple de duels individuals

Convertir l'onze contra onze en onze un contra un

La frontera que separa la valentia de la imprudència és de vegades tan fina que un plantejament que, durant vint minuts, sembla brillant acaba per ser titllat de bogeria. El Rayo Vallecano va sortir al Camp Nou decidit a aprofitar-se de l'efecte negatiu i depressiu que la derrota a Getafe havia pogut generar en els blaugranes i va anar-lo a provocar, a exigir-lo, a estressar-lo des del primer segon de joc.

El que espantava Sandoval era que els de Guardiola poguessin sortir a mossegar, a fer-los pagar a ells els plats trencats de l'última jornada, i van voler anticipar-se, dur la iniciativa per no anar a remolc d'una bèstia ferida. La proposta és lloable des del punt de vista de l'espectacle, però és poc pràctica. Al Rayo el Camp Nou li va pesar tant com el Bernabéu i va sortir escaldat per haver obert un partit que li hauria convingut més jugar tancat i amb timidesa.

Un tu a tu global

L'atreviment del Rayo va venir en forma de pressió asfixiant a tot el camp, amb marcatges individuals. El tècnic visitant va voler convertir un partit d'onze contra onze en onze minipartits d'un contra un, ja que creia que així minimitzaria el perill coral i col·lectiu del Barça. I va desplegar aquesta estratègia ja en la primera jugada. La conseqüència va ser que quan Valdés va tenir la pilota als peus, va veure com totes les opcions de sortida en curt estaven bloquejades i no li quedava més remei que fer un desplaçament llarg. Els madrilenys volien convidar el Barça a anar contra natura, a jugar un futbol que no domina, amb més conduccions i menys passades, amb un futbol de menys toc i més dríbling.

La fórmula va estar a punt de funcionar. Piqué i Mascherano, els dos centrals oberts, van tenir sempre un davanter enganxat, com també Alves i Abidal, que demanaven la passada una línia més amunt però que també sentien l'alè rival molt a prop. L'habitual sortida d'emergència a través del moviment de suport del migcentre, Keita ahir, va quedar anul·lada perquè el malià també va rebre la persecució intimidatòria d'un adversari. Els dos interiors, Xavi i Iniesta, van apropar-se per obrir noves línies de passada, però el Rayo va respondre-hi amb més homes a la pressió. José Ramón Sandoval no va tenir por de situar el seu equip ben amunt i transformar-lo en un bloc llarg i estirat. I ho va acabar pagant.

El Barça va trigar ben bé mitja hora a desplegar el seu habitual futbol de conservació, però quan s'hi va posar, i un cop Alexis va trencar l'empat a zero, va ser una màquina imparable. Directe amb Villa, a qui els fores de joc van penalitzar els excel·lents moviments a l'espai; vertical amb Alexis, que va tornar a ser atrevit en l'un contra un davant el lateral, i accelerat amb Messi, que, lleuger i més sol que altres dies, va donar sempre el canvi de ritme necessari per desactivar l'innocent entramat defensiu del Rayo.

Tot i que el Rayo, sempre fidel a la seva aposta de tutejar-se amb el Barça, va tenir alguna clara ocasió de gol, l'ampli resultat va permetre a Guardiola regalar minuts de descans als peus delicats d'Iniesta i Xavi, minuts de confiança i sensacions positives a homes com Villa i Alexis i minuts de consolidació tàctica a Cesc i Thiago, perquè continuïn amarant-se de 4-3-3.