Publicitat
Publicitat

FUTBOL

Cessions amb asterisc

Molts clubs aposten per incorporar jugadors amb obligació de compra

Una nova moda està agafant pes en el mercat de fitxatges de futbolistes: la cessió de jugadors amb obligació de compra. Es tracta d’una evolució més d’un sistema de transferències que, amb els anys, s’ha anat adaptant a les necessitats dels clubs. Fins a la invenció de la cessió (el préstec d’un jugador durant un termini de temps determinat, al final del qual aquest tornava al club d’origen), el traspàs corrent (un equip paga una quantitat per un jugador i se’l queda en propietat) era l’única modalitat de què disposaven els clubs per intercanviar futbolistes amb contracte en vigor.

Per diferents motius econòmics, però, els clubs han trobat noves fórmules que els han permès incorporar nous jugadors mantenint-se dins dels paràmetres a què els obliga el fair play financer. Inicialment, la norma impulsada per la FIFA, que va impedir tenir pèrdues superiors als 45 milions entre els anys 2013 i 2015, i que limita el dèficit fins als 30 milions per al període 2015-2018, feia preveure que molts clubs restringirien la despesa en fitxatges per adequar-se a la nova normativa, però la realitat és que molts han trobat en les cessions amb obligació de compra un sistema per esquivar-la i poder continuar fitxant.

Aquesta nova modalitat d’incorporació de jugadors acaba sent, en la pràctica, una compra encoberta: el club que rep el jugador paga un cost inferior per tenir-lo cedit el primer any, però com que es compromet a fitxar-lo, acaba pagant-ne el traspàs mesos més tard (ajorna, per tant, el pagament per al curs següent). D’aquesta manera, en un mateix any es poden incorporar jugadors sense que se superi la restricció econòmica, ja que a efectes comptables es comptabilitzen en els exercicis econòmics següents.

El cas Ibrahimovic

El primer episodi de renom en el qual es va dur a terme aquesta pràctica va ser el de Zlatan Ibrahimovic, quan va deixar el Barça per anar al Milan. Els milanistes es van fer càrrec del suec el curs 2010-2011, però no va ser fins a partir de l’1 de juliol del 2011 que van començar a pagar els 24 milions acordats en la cessió amb obligació de compra.

Des d’aleshores aquest fenomen s’ha anat estenent pel mercat de traspassos. Shaqiri, del Bayern a l’Inter; Mauricio, de l’Sporting de Portugal al Lazio, o Mitroglou, del Fulham al Benfica, són alguns dels últims casos en diferents lligues europees. El sistema permet minimitzar l’impacte econòmic a curt termini, però té un vessant negatiu: a diferència d’una cessió normal, encara que als clubs no els convenci el jugador que incorporen, es veuen obligats a comprar-lo amb els terminis i les quantitats pactades.

És el cas d’homes com Álvaro Negredo. El davanter de Vallecas va incorporar-se al València la temporada passada, però no ha sigut fins a aquest estiu que l’entitat valencianista ha pagat al Manchester City els 30 milions acordats. Els valencians són, precisament, un dels clubs que més han utilitzat aquesta fórmula els últims mesos. Des de l’arribada del nou propietari, Peter Lim, a més de Negredo, amb el mateix sistema han incorporat Rodrigo, André Gomes i Cancelo, tots tres del Benfica, i el porter Yoel, del Celta.

L’opció dels modestos

Un format similar, però que no implica haver de comprar el jugador si el club d’arribada no ho vol, malgrat que disposi d’aquesta possibilitat, és la cessió amb opció de compra. Es tracta d’un mètode que també ha anat guanyant adeptes en les últimes temporades. A diferència del sistema anterior, però, l’opció de compra la fan servir, majoritàriament, clubs modestos i amb baix pressupost que prefereixen no prendre riscos a l’hora d’incorporar un jugador al qual poden provar un any i, si els agrada, comprar-lo pel preu estipulat. No tenen, per tant, cap lligam ni cap mena d’obligatorietat.

L’Espanyol és un dels equips que últimament han obtingut més jugadors amb aquest sistema. Els últims, Enzo Roco, Burgui i Bardi, que jugaran aquest curs a Cornellà amb l’opció de prolongar la seva estada al conjunt blanc-i-blau si aquest es fa càrrec del cost del seu traspàs. També es va utilitzar amb Lucas Vázquez, si bé abans que l’Espanyol en completés la compra el Madrid va decidir repescar-lo. El que van fer els blancs, inserir una clàusula de recompra, també ho ha fet el Barça en casos com els de Denis o Montoya, que podrien tornar a vestir de blaugrana si el Sevilla i l’Inter decidissin comprar-los. Es tracta d’un altre mètode per tenir controlats els jugadors que en un moment determinat no tenen cabuda a la plantilla, però que tenen potencial futur per atreure la mirada de grans clubs.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT