Publicitat
Publicitat

Anàlisi tècnica

Bojan i Afellay juguen en punta i en banda

Buscar profunditat per no avorrir-se

La presència dels suplents ahir a Almeria tenia triple missió: repartir minuts, evitar lesions inoportunes dels titulars i assegurar-se la màxima motivació possible en un partit de tràmit. Un d'aquells partits que, encara que s'intenti negar a les sales de premsa, al titular li sobra.

Tot i així, els valents que van assumir ahir el repte van donar la cara. I no era fàcil. Perquè ni l'Almeria va voler, ni una gran actuació sembla poder fer ombra a l'onze de gala. Afellay, Bojan i Nolito van intentar aïllar-se d'aquesta veritat per deixar detalls de qualitat al trident d'atac. Nolito va buscar encarar una vegada i una altra al seu lateral, tenint aquell punt de jugador descarat que és imprescindible en aquest Barça i en la posició d'extrem.

Bojan, primer des de la banda i després en punta, la seva posició més natural, també va oferir accions brillants. Accions, no de luxe, però sí de jugador en procés d'agafar confiança. I Afellay va ser potser el més encertat en el seu afany d'agradar. L'holandès va demostrar que entén a què es juga a Can Barça, que discrimina bé les situacions en què ha d'apropar-se a pilota i en les que l'equip necessita que aporti aire i s'allunyi. I això que és l'essència del joc blaugrana és també el més complex d'entendre i ell sembla haver-ho assimilat de pressa. Ho va fer bé fent de fals nou al primer temps, caient al mig del camp per combinar, i d'extrem al segon, exhibint cavalcada quan calia, diagonals per jugar en curt i arribada.

La conducció com a recurs
Ahir el Barça no va estar exigit. L'Almeria no va pressionar-li la sortida de pilota i va deixar tocar tranquils els defenses culers a camp propi. Conservar la possessió va ser el primer objectiu, com ho és sempre, però el Barça va afegir-hi un punt de risc, de profunditat forçada, per no avorrir-se amb passades entre centrals.

Piqué és qui millor executa la conducció com a recurs per superar una primera línia de pressió rival. Ahir Milito va exagerar aquesta conducció en el segon gol, el de Thiago, per canviar una jugada monòtona i convertir-la en alguna cosa. L'acció resumeix el partit: només la voluntat del Barça va transformar en digne un partit prescindible.