Boixassa i l’emperador nu
La temporada que acaba d’encetar-se no serà esportivament neta. Afirmar que hi haurà duels dels quals es qüestionarà l’honradesa competitiva, a partir d’indicis publicats en mitjans compromesos amb la seva missió, la seva feina o de situacions del joc mal dissimulades, no és més agosarat que una recerca a l’hemeroteca. El juny del 2012, el rotatiu argentí Olé va anomenar “ el tongo del año ” l’empat entre el Celta i el Còrdova de l’última jornada de Segona, en què després de mil sis-centes passades i cap xut a porta, els gallecs van celebrar l’ascens a Primera i els blanc-i-verds l’accés als play-off. De llocs presumptament civilitzats van arribar altres comentaris entre indignats i incrèduls, però els ulls mediterranis els llegeixen amb la mateixa condescendència que provoca el desenllaç d’ El miracle de Castel di Sangro de Joe McGinniss, el somriure burleta de qui potser no té morts a l’armari però que hi té l’espai a punt.
De fet, que un nen exclami que l’emperador va despullat motiva diferents reaccions en cada indret. Que Vinnie Jones publiqui un vídeo on explica com estirar pèls de les aixelles o trepitjar el contrari d’amagat de l’àrbitre, per citar exemples còmics o poc transcendents, es percep al seu país, doble moral al marge, com un escàndol i un deshonor a l’esport, perquè allà allò no pot passar. En canvi, si un material similar arriba a veure la llum al nostre entorn, l’autor és blasmat per haver aixecat la llebre sobre mals que no volen soroll perquè algú en treu petits o grans profits. El llibre de McGinniss no es va publicar a Itàlia fins tres anys després del llançament de la versió original en anglès, a través d’una petita editorial de Milà.
Abonar un rebut amb bitllets falsos
També sense estridències, la casa ripollesa Om ha publicat Joc brut, de Jordi Boixassa, exjugador de diversos equips gironins i ara entrenador. Difícilment s’ha escrit mai res similar en català, i per als neòfits de l’infrafutbol els casos que Boixassa narra com a viscuts personalment poden ser de dubtosa versemblança. A Joc brut s’explica com abonar un rebut arbitral amb bitllets falsos si el col·legiat no ha estat fi; com comunicar un fals ajornament als rivals perquè perdin el partit en tant que no presentats; com intimidar un adversari dient-li que marxes un mes a Londres per qüestions laborals i que qualsevol sanció et serà irrellevant; i tota classe de trucs perquè el massatgista ajudi a guanyar temps. La lectura no deixa indiferent i en més d’un passatge es fa necessari recordar la justificació de l’escriptor Jordi Remolins al pròleg: “Potser algunes de les accions que es presenten deixaran d’utilitzar-se a partir d’ara, precisament perquè gràcies al llibre molta gent les coneixerà”. A veure.
