Publicitat
Publicitat

El Madrid estira el Barça entre línies i l'obliga a atacar amb joc directe sobre Alexis

Bloc llarg i les peces de toc desconnectades

La barrera psicològica que bloqueja el Reial Madrid davant el Barça va demostrar ahir que és molt menys espessa del que semblava. L'equip de Mourinho va tenir contra les cordes els de Guardiola durant gairebé 25 minuts a la primera meitat, però va ser incapaç de noquejar-lo. Els blaugranes van sobreviure a un escenari de partit obert, trencat, de futbol directe i agilíssim per marxar al descans amb un enganyós 2-0 que gairebé sentenciava l'eliminatòria. A la represa els blancs van persistir amb la seva intenció de mantenir les revolucions del joc com més altes millor per allunyar Xavi de tota opció de pausar el partit, de dominar-lo, d'adormir-lo. És el que li hauria convingut al Barça i, de fet, és el que no va aconseguir fer en cap moment.

Un 4-2-3-1 dividit en 4 i 6

La proposta de Mourinho va ser atrevida, gairebé imprudent. El tècnic portuguès va alinear un onze molt ofensiu per situar-lo dividit en dos blocs diferenciats: quatre homes d'atac i sis de defensa. L'objectiu era estirar el Barça, obligar-lo a jugar amb una distància entre línies tan gran que l'inhabilités en la pressió i en la triangulació. La conseqüència va ser que els homes més actius del Barça van ser els que ocupaven els extrems en llarg: Piqué i Puyol al darrere i Alexis al davant.

De fet, la passada frontal buscant els moviments a l'espai del xilè van ser el principal argument ofensiu del Barça a l'inici, convidat per una defensa blanca temptadorament avançada. La lesió d'Iniesta va ser, fins i tot, una solució tàctica per a Guardiola, perquè va permetre-li guanyar verticalitat amb l'entrada de Pedro al minut 29. El canari va obrir la llauna després d'una contra mortal conduïda per Messi i d'una basculació horrorosa d'Arbeloa.

Quan el Barça ha de córrer endavant i enrere i desplegar-se i replegar-se de manera estressada és que alguna cosa no rutlla: Busquets, fixat per Kaká (Özil) en posicions defensives, no podia ajuntar l'equip i els interiors estaven massa desconnectats entre si, amb Xavi amagat, donant peu a possessions menys segures i rondos imprecisos.

L'agressivitat blanca, les interrupcions i la incapacitat del Barça per pausar el joc, tot i l'entrada de Thiago per Cesc, va donar ales a un Madrid que, a través de Cristiano i Benzemá, va enganxar-se al partit a falta de vint minuts. De cop i volta, el Madrid va recuperar la fe. La fúria. La rauxa. La defensa blaugrana va estar insegura en la sortida de pilota i els blancs van convertir cada recuperació a camp rival en la millor de les seves ocasions de gol. I el Barça a la contra en un final agònic.