Publicitat
Publicitat

L'ATLÈTIC DE MADRID, TOU EN LA PRESSIÓ Anàlisi tècnica

Iniesta i Xavi van connectar amb comoditat amb un Messi massa lliure

El Barça troba fàcil el seu joc entre línies

No sempre es descobreixen les cartes d'un partit en les tres primeres accions del joc. Ahir, però, va passar. L'Atlètic va deixar clar de seguida que al Camp Nou no trobaria la fórmula d'aïllar-se dels dubtes existencials que l'enfosqueixen i va perdre's en el neguit de si sortir a pressionar o deixar fer a un Barça que aviat va veure que Messi tindria el seu dia. Un altre més que l'argentí comença al trot, com amb mandra, passa per fases oportunes de galop per tornar al trot suau i aparentment distret de qui no vol participar de les jugades. Però les acaba en gol.

Sense pressió
Un dels errors de l'Atlètic de Madrid va ser convidar els dos centrals del Barça a sortir amb la pilota controlada, repartint passadissos primer a Abidal i després a Gerard Piqué. Quique Sánchez Flores pretenia treure'ls de la zona pensant a sorprendre'ls al contraatac, provocant que fossin ells i no Busquets, Xavi o Iniesta els que iniciessin les jugades a camp propi i prenguessin riscos innecessaris. El tècnic visitant s'imaginava una pèrdua de pilota que no va existir, perquè Piqué domina aquesta tasca com ningú i a Abidal el desborda la confiança i s'atreveix amb tot.

L'altra idea dels matalassers era evitar la pressió blaugrana en zona defensiva, conscients que és en aquestes recuperacions a mitja transició defensa-atac quan el Barça desmunta i destrossa els seus adversaris. Només robar la pilota, l'Atlètic va intentar connectar amb el seu home més allunyat, el Kun, perquè descarregués de cara. També ho van intentar portant la pilota als extrems, sobretot buscant Reyes, que sovint va quedar despenjat en atac. Només en accions puntuals van arriscar un pèl més, combinant en curt.

Tot i l'entramat defensiu ideat per Quique, amb dues línies de quatre homes molt juntes i avançades i Fran Mérida (Forlán a la segona meitat) i el Kun taponant la zona del cercle central, el Barça va poder superar fàcilment la pressió matalassera. Van aparèixer una vegada i una altra Iniesta i Xavi, immunes a les puntades de peu, capaços de trobar forats per enllaçar amb els tres homes d'atac, ja fos al peu o a l'espai. De fet, en dues de les moltes accions del primer temps, Messi va trobar -o va inventar- dues accions per marcar. En el primer gol el mèrit va ser d'Alves, que estirava la defensa des de la línia de banda, i en el segon va ser Villa qui va fixar un central en màxima profunditat per donar aquell aire que reclama la màgia en un pam de terreny de Messi.

Controlar el descontrol
Quique va moure peces després del descans i va donar entrada a Forlán per Mérida per passar a jugar amb dos davanters i provocar duels individuals amb Piqué i Abidal. Això va estirar les línies matalasseres i, de retruc, les blaugranes, que van perdre part del seu ordre. El primer quart d'hora va tenir aquell punt boig dels duels contra l'Atlètic de Madrid, aquell punt de descontrol i caos que desorienta el joc de toc del Barça i les seves transicions.

Amb l'experiència ben apresa, el Barça va saber frenar les anades i tornades allargant les possessions, aplanant el joc en un futbol de toc sense riscos, sense profunditat esbojarrada. Guardiola no va voler que el seu equip corregués més del compte i va aturar els seus, per deixar morir un partit decidit per Messi.