Publicitat
Publicitat

El Barça topa amb la realitat i perd la Supercopa

L’Athletic guanya el seu primer títol en 31 anys contra un equip tocat per la vermella a Gerard Piqué amb 1-0

El campió va acabar de genolls, cansat i derrotat (1-1, global d’1-5). La fita de tornar a guanyar els sis grans títols de manera consecutiva es va fer miques en una nit esbojarrada a l’estadi. Una nit en què el Barça va ser millor que l’Athletic però l’equip basc va ser prou intel·ligent per administrar com calia el resultat que tenia del partit d’anada. Aquells 17 minuts fatídics de San Mamés van decidir una Supercopa jugada amb un ritme impropi d’aquestes dates. Una Supercopa en què el Barça més titular no va poder arreglar la destrossa feta pel Barça més suplent de l’última setmana. La Supercopa es va començar a perdre a Bilbao. I la derrota es va certificar contra un Athletic magnífic en la seva lectura del joc i un Velasco Carballo incapaç de controlar un partit calent.

Al final, els jugadors del Barça sense esma, desfets després de quedar-se lluny de la somiada remuntada, amb un triomf insuficient. Al seu costat, els jugadors de l’Athletic celebraven el primer títol del club des de l’any 1984. La majoria de futbolistes encara no havien nascut. Un equip ple de joves formats a Lezama va aconseguir mantenir la calma contra un Barça ple d’estrelles. Dos equips que diumenge es tornaran a trobar a San Mamés, amb les cames cansades i altres objectius. L’Athletic ja pensarà en l’Europa League. El Barça, a tornar el cop sense Piqué i amb els jugadors ben cansats.

El Barça s’havia d’intentar sentir còmode amb un vestit que no li quedava bé, aquell de conjunt èpic que busca una remuntada. Al Barça li agrada manar, controlar la situació, però, després de la desfeta de San Mamés, calia unir en 90 minuts un munt de fets i unes quantes pregàries. Fe i raó per creure en la remuntada. Luis Enrique no va haver de triar cap lateral, ja que Adriano té una pubàlgia i només li quedava Mathieu. El francès, tot voluntat, va intentar pujar la banda una vegada i una altra, però és un futbolista poc elegant amb certs problemes per pensar en fred un cop arriba al final del camp. En defensa també va patir. Amb Pedro confirmat en atac, el principal canvi de Luis Enrique va ser apostar per Bravo, en el debut del porter xilè a la porteria aquesta temporada. La defensa, de fet, per fi va deixar de rebre gols. Quan Aduriz va fer el gol de l’empat, ja no hi havia l’ordre dels primers minuts. Un ordre trencat després de la vermella a un Gerard Piqué tan passional que molts cops es passa de frenada.

El millor equip possible del Barça jugant contra un rival ordenat i contra la seva ansietat. Amb un estadi engrescat, amb un clima festiu propi de les nits d’estiu i de la presència d’uns quants turistes, el Barça va sortir fort, amb l’objectiu de convertir la seva energia en por a les cames dels bascos. Però l’Athletic Club, ordenat, va jugar un primer temps òptim, fent caure al parany del fora de joc els davanters del Barça una vegada i una altra. Ara, qualsevol defensa no pot evitar concedir ocasions contra el millor Barça, i Piqué va estavellar la pilota al travesser durant uns primers 10 minuts en què l’Athletic no les tenia totes. Luis Suárez, sempre preparat per trencar-se la cara, va intentar ser un far enmig de la boira.

Velasco Carballo, perdut

El pas dels minuts, però, es convertia en l’aliat dels visitants. El temps sempre somriu als triomfadors i, en aquest cas, cada segon acostava l’espasa de Dàmocles al coll dels barcelonistes. El Barça necessitava transformar el domini en gols abans de perdre els papers. I quan Piqué els va perdre protestant un fora de joc durant els primers minuts de la segona part, la final va acabar de decidir-se. El Barça va merèixer fer més gols, però no guanyar per 4-0. Tampoc ho havia merescut l’Athletic, guanyar per 4-0. Però en el futbol la justícia no sempre entra a la graderia.

Ja abans de la vermella a Piqué, el Barça, fent bé la feina, tampoc havia aconseguit cruspir-se l’Athletic. Valverde va ordenar als seus que no rifessin la pilota i que cada recuperació es convertís en una pilota per a Aduriz. El veterà davanter va viure un duel espectacular amb Busquets i Piqué, baixant pilotes, perdent-ne d’altres i convertint-se sempre en un perill. Ara, la gran ocasió de l’Athletic la va tenir Eraso després de la pèrdua de pilota d’un Pedro molt revolucionat. L’exjugador del Leganés, sol davant Bravo, va perdonar el 0-1 xutant al lateral de la xarxa just abans del gol de Messi, que mantenia encesa la flama de l’esperança blaugrana. Per fer el primer, el Barça va necessitar un moviment al tauler que l’Athetic no esperava, en aquest cas, una incursió ofensiva de Mascherano per crear una mica de caos. I, dins del caos, Suárez va baixar una centrada de Rakitic amb el pit i Messi va batre Gorka.

L’Athletic, barrejant la picardia de perdre temps -amb la col·laboració de Velasco Carballo- i el bon criteri defensiu, va entendre bé què calia fer. Els visitants sempre van semblar tranquils i el Barça revolucionat. A la segona part, de fet, tot va esclatar en un intercanvi de cops en què Bravo va treure dues rematades basques, Iniesta i Pedro van perdonar el 2-0 i Piqué va acabar expulsat. Just després de la vermella al central, Mascherano es va jugar acabar també al vestidor abans d’hora després de topar amb Aduriz.

Amb un home menys, el Barça va seguir igual, a la seva. Tot plegat ja era una ruleta russa. Les ocasions, de fet, van arribar, amb un Iniesta capaç d’entendre sempre on calia ser per ajudar en atac. En inferioritat numèrica i sense temps, Suárez i Iniesta van aconseguir generar perill amb una fe increïble. Però l’Athletic seguia a la seva fortalesa, fent contraatacs letals i acostant-se al seu objectiu. I tot, amb Messi buscant el seu espai, donant la sensació de no tenir energia. Luis Enrique, de fet, el va situar al centre del camp quan va fer sortir del joc Rakitic i Pedro -van entrar Sandro i Munir-, però en aquell moment l’Athletic ja se sentia còmode, buscant amb constància marcar el gol definitiu. El va fer, com es podia esperar, Aduriz, l’incansable golejador que va rematar tot sol contra Bravo quan l’última línia defensiva blaugrana ja havia fet onejar la bandera blanca. Faltaven 15 minuts de suplici, amb l’Athletic iniciant la seva festa al mateix estadi on havia perdut la Copa. Els dos equips, de fet, van pactar acabar 1-1, cansats.

El Barça va mantenir viva l’esperança d’obrar un miracle durant 50 minuts. Després, va topar amb la realitat i un rival molt digne que va guanyar la Supercopa en una final en què, sobre la gespa, hi havia més homes formats a Lezama que no pas formats a la Masia.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT