01/02/2017

El Barça sobreviu a l’aquelarre de Simeone

4 min
El Barça sobreviu a l’aquelarre de Simeone

Cap / D’esportsEl Barça s’acosta a una nova final de Copa del Rei després de guanyar al Vicente Calderón el partit d’anada d’unes semifinals (1-2) en què la feina semblava enllestida al descans. Però una reacció sorprenent de l’Atlètic de Madrid va fer patir de valent un Barça que va treure aigua com va poder. Quan l’Atlètic semblava mort després d’un primer temps fluix en què no va estar a l’altura del Barça, l’equip de Simeone va atiar el foc al descans iniciant un aquelarre que va permetre als seus homes, com si fos un truc de bruixeria, creure que podien guanyar. Si al primer temps l’Atlètic semblava cansat, a la segona part semblava fresc. Si a la primera no tenia personalitat, a la segona en tenia massa. Si el Barça va poder deixar l’eliminatòria enllestida després dels primers 45 minuts, a la segona va caldre defensar sobre la línia de gol un triomf de gran valor que, de passada, permet oblidar la decepció de l’empat al camp del Betis.

La pissarra de l'Atlètic-BarçaQuan les coses no et funcionen, una opció és recórrer a la fe. Una segona opció és apostar pel seny i el sentit comú. L’Atlètic de Madrid, ofegant-se en el pitjor moment des que Simeone és el seu tècnic, va optar per un acte de fe, intentar espantar els jugadors del Barça, amb càntics i fum a l’arribada a l’estadi, malediccions, pintures de guerra a les galtes i estampetes amb la cara de Luis Aragonés, de qui es recordaven tres anys de la seva mort, per recordar als seus jugadors que cal lluitar sempre fins al final. Però no va servir de res inicialment. Amb sentit comú, el Barça va entendre millor el partit d’entrada, aïllant-se de tant soroll.

L’equip de Luis Enrique no es podia permetre que els nervis i la inseguretat es convertissin en companys de viatge després de l’ensopegada de Sevilla, i el tècnic asturià va apostar per un mig del camp capacitat per posar la cama i aixecar un munt de barricades, però no tant per crear joc. Mascherano, ocupant l’espai de Busquets per jugar amb aquell estil èpic en què cada recuperació de pilota sembla una càrrega de cavalleria, i André Gomes acompanyat de Rakitic al davant per aixecar un altre baluard defensiu. És a dir, els tres migcampistes més capacitats per defensar, tots junts. El resultat va ser que l’Atlètic patia per arribar a Cillessen per culpa de la bona feina defensiva d’un Barça molt vertical que intentava arribar al trident ràpid.

La idea era clara: tothom defensava i el trident s’encarregava de fer els gols. I així va ser, ja que Mascherano va posar la cama, va robar una cartera i Luis Suárez, arrencant des del mig del camp, va posar-se a córrer com un esperitat per marcar un gol preciós, en què tot sol va deixar esbudellats els centrals matalassers. L’Atlètic, que ja arribava ferit al partit, va notar el cop i el trident va fer sortir de polleguera els homes de Simeone. Messi entenia que era el moment de sentenciar l’eliminatòria i va fer el segon amb un bon xut des de la frontal. La jugada havia nascut en un llançament en llarg de Cillessen, per superar rivals i arribar sense peatges a l’argentí. El primer temps va reafirmar les idees d’un Barça que hauria pogut fer més gols gràcies a l’esforç col·lectiu i el talent del trident. Un Barça vertical, sense ganes de complicar-se la vida, i amb el porter holandès buscant en moltes ocasions la sortida en llarg, directament a un trident que semblava indomable. El Barça que tocava en curt, suaument, semblava cosa del passat en un escenari, el Vicente Calderón, on sempre tot és més esbojarrat i caòtic. I on passen coses sorprenents, com les resurreccions.

El Barça havia entès el partit i se l’havia fet seu. Però l’Atlètic, tan agressiu com sempre, amb moltes faltes i joc subterrani, va reaccionar a la segona part, quan van entrar Fernando Torres primer, Gaitán després i Gameiro al final. Tres canvis molt ofensius d’un Atlètic que va oblidar-se gairebé de defensar, pressionant molt amunt amb un ritme frenètic que va canviar del tot el partit. Si a la primera part el Barça no havia patit en defensa malgrat haver perdut moltes pilotes, a la segona van passar totes dues coses. Les pèrdues de pilota van seguir, però l’equip de Simeone, ara sí, va mossegar i va crear molt de perill. El gol va arribar en una jugada d’estratègia en què van fer falta a Luis Suárez i Griezmann va rematar de cap. El gol afegia benzina al foc del Vicente Calderón i el Barça es va cremar patint fins al final.

Cillessen, salvador

Per moments, l’acte de fe local va guanyar-li el pols a un Barça que volia pensar fredament. Luis Enrique va entendre que calia controlar el ritme, aconseguir la pilota i poder apagar el foc, i per aquest motiu va donar entrada a Denis Suárez i Rafinha. Però no hi havia res a fer: aquest Barça pateix molt quan el pressionen a la seva pròpia àrea i no penalitza els rivals a la contra. L’Atlètic de Madrid havia venut la seva ànima al diable a canvi de no notar els efectes del cansament. Cada pilota dividida acabava sempre igual: a les botes d’un jugador local o amb un futbolista del Barça patint una falta. L’eix de gravetat es va traslladar a l’àrea de Cillessen, que feia mans i mànigues per treure xuts i centrades, amb dues aturades salvadores.

De mica en mica el trident blaugrana es va esfumar, incapaç d’entrar en joc. Messi ho intentava, especialment amb un bon llançament de falta aturat per Moya, i Neymar, com li sol passar, va desconnectar. Si el seu primer temps havia sigut espectacular, el segon va ser més fluix i va acabar veient la groga que el deixarà sense poder jugar el partit de tornada. També Messi va veure la groga, mentre presenciava com un Atlètic de Madrid que sempre rep poques grogues per les faltes que fa aconseguia que Griezmann tingués un munt d’oportunitats per empatar. Tot, però, va quedar en un ensurt. Suor freda per celebrar un triomf de gran valor d’un Barça que en certs moments espanta els rivals. Però també es deixa espantar. Un aspecte que li cal millorar per guanyar títols.

stats