27/02/2017

El Barça recupera la fe quan més falta feia

4 min
Els jugadors del Barça celebren amb entusiasme un gol al Vicente Calderón.

Enviat Especial / A MadridA la gespa on ara fa dos anys corria el cava per celebrar una Lliga, els jugadors del Barça s’abraçaven, cridant, eufòrics. A l’estadi on la temporada anterior el cava servia per celebrar una Copa, Luis Enrique, desafiant, treia pit després d’un triomf vital. Just quan més falta feia, el Barça va saquejar el Vicente Calderón (1-2), un dels estadis que més bons records porta al barcelonisme. Un estadi on el Barça s’ha sentit com a casa, més enllà dels xiulets a la graderia, guanyant molts més cops dels que ha perdut. L’escenari ideal per enviar un missatge des del sud de Madrid fins al nord, cap al Santiago Bernabéu, per recordar als madridistes, que van patir molt però que no van fallar després a Vila-real, que aquest equip també vol guanyar la Lliga. Un triomf convertit en una declaració d’intencions: acabi com acabi l’eliminatòria contra el PSG, hi ha Lliga.

El Barça va recuperar la fe en si mateix després d’uns dies grogui, amb la signatura final de Messi, després d’un partit en què l’equip va posar la cama fort, va mossegar i va lluitar contra un Atlètic que va acabar traient la bandera blanca. Sempre que el Barça havia visitat el Calderón havien sigut partits de ritme alt, guions imprevistos i passió, i el comiat no podia ser diferent. Els dos equips van fer suar de valent la defensa rival cada cop que arribava a l’àrea, en un partit sense control on es va veure un Barça més fresc, després de poder descansar per primer cop en setmanes. Més enllà del joc, encara en fase de reconstrucció, els homes de Luis Enrique van demostrar que creuen en ells mateixos. No van defallir i van superar un Atlètic que va ser millor abans del descans, però va acabar escombrat a la segona. “Hem recuperat la passió i les ganes de jugar com ens agrada, la sensació és que seguim lluitant, tot i que encara depenem del Madrid”, deia Luis Suárez. “Era l’escenari ideal per capgirar la situació”, afegia l’uruguaià, que es va fer un fart de córrer, amunt i avall.

Si a nivell físic el Barça va millorar, a nivell de joc també ho va intentar. Calia reaccionar i Luis Enrique ho va fer amb nou dibuix a la pissarra. Per jugar per últim cop contra l’Atlètic al Calderón en Lliga, va recuperar una defensa de tres amb Mathieu, Umtiti i Piqué, avançant Sergi Roberto al mig del camp, tot i que el reusenc tornava al lateral quan tocava defensar. Una aposta per intentar tenir més la pilota, atacar millor i millorar sensacions sense haver de sacrificar el que ara mateix és intocable, el trident. L’Atlètic, però, va llegir ràpidament la jugada, recuperant moltes pilotes. “No és que hàgim estat poc fluids, és que ells ens han creat problemes”, admetia Rafinha, un dels titulars al centre del camp.

L’aposta de Luis Enrique, de fet, va grinyolar durant els primers minuts, quan l’Atlètic, molt agressiu, eclipsava un equip imprecís. La pilota durava molt poc als peus dels homes de Luis Enrique, i sense la pilota, perdent-la, el Barça queda desdibuixat. No és un equip que hagi nascut per anar darrere els altres.

Ja en els primers tres minuts de joc, Griezmann i Gameiro havien creat perill, però poc després el Barça va aconseguir sentir-se més còmode amb el nou vestit, connectant amb un Neymar sempre valent. El brasiler, un jove rebel, s’encarrega de donar vida al Barça quan altres s’amaguen o pateixen. El brasiler va martiritzar Vrsaljko per la banda, amb conduccions clau per estirar l’equip quan calia. Amb ell, el Barça va semblar capacitat per controlar el joc. Però va ser un miratge. Oblak era un espectador i, quan va poder, l’Atlètic, més intens, va iniciar de nou el setge sobre Ter Stegen, cosa que va provocar pèrdues de pilota d’un Barça tou que no aconseguia ordenar-se. Els tres defenses van rebre la pressió dels davanters locals i no es creaven superioritats al centre del camp, malgrat el nou dibuix. De mica en mica, però, els matalassers van començar a arribar tard i el trident va entrar en contacte amb la pilota. I quan això passa, les defenses tremolen. Del domini local es va passar a l’intercanvi de cops.

El guió quedava clar. Quan l’Atlètic de Madrid tallava les línies de joc del Barça, era l’equip de Luis Enrique qui patia. Però quan la pilota arribava al trident, era l’Atlètic, qui patia. El partit va convertir-se en una ruleta russa. Amb molts trets però poc encert. I amb un dels dos equips destinat a acabar estès per terra. Seria l’Atlètic de Madrid, que va topar amb Ter Stegen, el porter convertit en l’airbag del Barça: el salvador que atura els cops. Les seves mans van ser claus per anar donant confiança al seus companys en un partit que Iniesta va definir com a “poc bonic però lluitat”. I així va ser. Va caldre picar pedra.

Gols i patiments

Rafinha, després d’una bona jugada col·lectiva que va acabar dins de l’àrea, va encarregar-se de donar vida a l’equip en batre Oblak amb un xut creuat per fer el primer. El Barça havia aconseguit fer arribar la pilota a l’àrea rival, on un munt de cames van lluitar per fer gol o treure la pilota. Rebots, crits i un gol de gran valor. El problema va ser que l’alegria va durar poc. Amb tot el que havia costat marcar, i l’Atlètic va trigar cinc minuts per empatar amb un recurs clàssic: falta lateral i rematada de cap de Godín, el central que ho remata tot.

Per acabar de complicar-ho tot, Mathieu va lesionar-se, cosa que va provocar que Digne acabés de central, intentant aturar un Atlètic que va fer-se un fart de fer faltes que Mateu Lahoz no castigava amb amonestacions. El Barça, però, es va fer fort i va acabar controlant del tot el partit. Luis Enrique va donar minuts a André Gomes per Sergi Roberto, per mantenir la intensitat, i just quan calia Messi va començar una jugada i ell mateix la va acabar amb un gol que serveix per mantenir viva la flama de la Lliga, sabent que encara falta jugar al Santiago Bernabéu.

stats