31/03/2013

El Barça que amaga un perfil

2 min

Tito Vilanova va tornar de Nova York amb dos amics de debò: Roura i Altimira. Les imatges que va servir Barça TV ensenyaven el perfil dret de Vilanova, sortint per la terminal o baixant per les escales automàtiques de l'aeroport. Les fotografies que va mostrar el club, a través de Miguel Ruiz, el fotògraf oficial que té barra lliure i acreditació indefinida, només ensenyaven el mateix cantó de l'entrenador. Igual va passar en l'entrenament de divendres a Sant Joan Despí. Tant les fotos enviades pel departament de comunicació del club com les que va publicar la premsa especialitzada només ensenyaven el perfil dret de Vilanova en el seu retrobament amb els jugadors.

No és casual que el costat esquerre no se'ns ensenyi mai. Sembla, talment, que hi hagi instruccions per amagar alguna cosa que és la mar de normal. Pel desgast dels tractaments, en la lluita per la curació del càncer, Vilanova ha patit un desgast físic en la glàndula paròtide d'aquella banda que, si dimarts ha de viatjar a París i seure a la banqueta, tard o d'hora acabarem veient. No té gaire sentit que s'amagui aquesta informació, que, en la mesura que s'oculta, fa créixer una rumorologia estúpida. L'únic interessant, en aquest tema, és que Vilanova superi la malaltia i que pugui fer el que més li agrada: entrenar.

Curiosament, l'equip endropit del Barça a Balaídos ahir també va amagar un perfil. Absolutament tot ho va basar a enviar pilotes llargues a un Tello per al qual havien creat molt espai i molts metres a l'esquena de la defensa. En va marcar un, en va donar un altre i en va fallar algun més. Però ell, i Messi, van ser dels pocs del Barça que van estar a l'altura de la competició i de la samarreta que porten. Ahir, a Vigo, no es va saber aprofitar el carril dret amb un Alves tou -que quan arriba a l'àrea sembla que trepitgi raïm-, un Thiago que la toca massa i es perd en l'intent de ser genial a cada pilota i amb un Alexis que, en aquesta ocasió, no va poder demostrar que és un jugadoràs. Amb tot, amb una sabata, una espardenya, amb Messi com a oxigen de l'equip i la llei del mínim esforç, el Barça va estar a punt de guanyar malgrat l'alineació, malgrat Cesc, a pesar del passotisme de massa jugadors i d'haver centrat tot el futbol en un Cristian que va fer de Cristiano.

El que costa d'entendre és que, amb la feina feta a Balaídos, Sergio Busquets salti al camp per assegurar el resultat i entri tan fred i desconcentrat (com també ho estava Iniesta) que, per una ocasió, va restar més que sumar. Dimarts passat, a París, les estrelles del Barça s'hi van deixar la pell. Segur que dimarts que ve, a París, se l'hi tornaran a deixar.

stats