El Barça sap fer els deures a Europa (0-1)

Enviat especial a LisboaEuropa també somriu a un Barça que va haver de posar-se a treballar de valent per derrotar un Sporting irreductible que va atrevir-se a plantar cara a l’equip d’Ernesto Valverde. Un gol afortunat en pròpia porta va donar el lideratge a un Barça que no va atacar amb l’alegria d’altres cops però que va saber defensar contra un equip portuguès que va xutar tot just un cop entre els tres pals. Per un cop, la possessió de pilota va servir per defensar i no pas per atacar, en un partit lluitat, emotiu, però per moments lleig, amb pèrdues de pilota i un ambient hostil que no va posar nerviós un Barça que ha aconseguit, en poques setmanes, canviar el pessimisme de la Supercopa per un optimisme al qual se suma bona feina i sort. Perquè el gol de Coates va ser ben lleig. Però valia or.

Valverde va apostar per un mig del camp ple de talent. Va deixar fora de la llista un Deulofeu que abans del partit s’ho mirava tot amb cara de pocs amics. I en lloc de situar un extrem en atac, va demanar a Sergi Roberto que obrís el camp per la dreta, en un 4-4-2 que pretenia amagar la pilota a un Sporting que va apostar-ho tot a una defensa amb línies juntes i contres ràpides. A l’equip local l’aposta li va sortir bastant bé, amb Battaglia perseguint Messi, amb ajudes col·lectives, i un Mathieu que el dia que es retrobava amb el Barça va jugar un gran partit, fent-se un fart de recuperar pilotes, aturant en ocasions Messi. A Lisboa, el francès és feliç. Però sense Mathieu, el Barça també ho és, ja que segueix guanyant-ho tot. Va ser tocar fons per començar la recuperació. Va ser caure a la Supercopa per descobrir que les crisis, a Can Barça, poden ser tan dures que la millor solució és allunyar-les fent entrar la pilota a la porteria rival com sigui. Encara que sigui amb una falta lateral que un defensa rival, sense saber gairebé com, s’acaba enviant al fons de la seva porteria.

Guanyar a l’Alvalade era clau per encarar el doble duel amb l’Olympiacos per davant dels dos rivals que haurien de donar més feina, l’Sporting i la Juve. I el triomf va arribar, tot i que no va ser el partit més estètic. El Barça va voler la pilota per defensar-se d’un rival molt agressiu, posant la cama, fent faltes, carregant-se de targetes i aconseguint evitar que el Barça enamorés a la capital portuguesa. “Hem anul·lat el joc del Barça a la primera part, era una oportunitat històrica per derrotar-los”, deia Jorge Jesús al descans, trist. Ja a l’inici de la segona part, quan els aficionats locals realment creien que podien derrotar el Barça, va arribar aquell cop de sort. “La sort somriu a qui treballa”, va dir Sergio Busquets amb un to poètic. Però no va ser sort. Va ser una feinada d’un equip que va defensar molt bé.

A Lisboa es va veure un equip que va preparar el partit a la perfecció. No va atacar bé, no va tenir tantes ocasions com altres vegades i no va enlluernar, però el Barça va aconseguir que les estrelles locals tinguessin un mal dia. TerStegen en va aturar una, contra un equip amb una mitjana de més de dos gols per partit. I, en canvi, la pilota va rondar gairebé sempre per la porteria local, tot i que Suárez va destacar més per la feina bruta, jugant d’esquenes, que no pas pels seus xuts. L’uruguaià segueix sense marcar en un Barça que ha aconseguit que el segon màxim golejador de la plantilla, per darrere de Messi, siguin els gols en pròpia porta. Un gols que arriben només quan envies la pilota a l’àrea rival.

En un partit convertit en una partida d’escacs, Sergi Roberto va saber associar-se bé amb Messi i un Iniesta que va ser ovacionat quan, a la segona part, cansat, va ser substituït. I és que a Lisboa en saben, de futbol. I per això van ovacionar un Iniesta que sempre buscava la pilota, ja que la millor manera de no prendre mal quan davant tens un equip jove i ràpid és perdre la pilota a prop de la porteria rival. Per donar temps a reaccionar quan et toca defensar. I, en aquest aspecte, el partit d’Alba i Semedo, els laterals, va ser molt bo. Però el partit d’Umtiti, autèntic mariscal de la defensa, va ser impecable tant contra Doumbia, que es va lesionar a la primera part, com contra Dost, un davanter més estàtic.

Si a la primera part el Barça, incòmode, va patir amb alguna contra i alguns detalls de qualitat del jove Bruno Fernandes, a la segona el gol va canviar-ho tot. I quan l’Sporting va fer canvis per intentar pressionar, Valverde va demostrar que per guanyar a Europa cal respectar el rival, fer els deures i saber llegir el partit. Va donar entrada a Paulinho, André Gomes i Aleix Vidal, i fins al final del partit gairebé no va passar res, amb el Barça perdonant el segon gol en un xut de Paulinho, el més vertical a un equip horitzontal, i la possessió convertida en un escut per allunyar els adversaris. El Barça continua creixent, patint i fent els deures. Líders a Europa i líders a la Lliga. No està malament.