10/03/2017

La bogeria

2 min
Els jugadors del Barça al final del partit de la lliga de campions

El que va fer el Barça dimecres és tan apoteòsic que va desencadenar la bogeria. Òbviament la del Camp Nou en l’instant en què Sergi Roberto va marcar el sisè però veig que també a posteriori quan n’intentem valorar les conseqüències.

Un exemple: dimarts el Barça estava virtualment eliminat de la Champions i, en canvi, avui és el màxim favorit per guanyar-la segons les cases d’apostes.

Un altre: el Barça és, juntament amb el Juventus, el Bayern, el City i el Mònaco, un dels pocs equips d’Europa que encara té opcions materials d’aspirar al triplet, però em sembla frívol i una exigència innecessària preguntar als futbolistes blaugranes per aquest nou repte majúscul quan tot just sortien de la dutxa després de la gesta de dimecres. I compte que no dic que no ho puguin aconseguir, perquè no veig un equip amb més potencial al continent, però no em sembla just demanar constantment l’encara més difícil.

I encara un altre, i que consti que soc fan incondicional de Neymar des que hi havia gent que només veia en ell un clon de Robinho: el que va fer el brasiler dimecres és tan memorable individualment com la gesta col·lectiva de l’equip. Quan ja no hi havia esperança, ni físic, va tirar d’amor propi per liderar el Barça a l’impossible. De diferències ja fa temps que n’està marcant, però probablement va ser la primera gran nit en què, amb Messi al terreny de joc, Neymar va prendre la responsabilitat i el bastó de comandament blaugrana. Dit això, i acceptant que Messi no va estar encertat, interpretar que dimecres es va escenificar un relleu de poder em sembla molt agosarat. I crec que el primer que n’és conscient és el mateix Neymar, que va tenir una actuació colossal justament el dia que el futbolista sobrenatural va semblar terrenal.

I, ja que hi som, també em va semblar fora de lloc que Luis Enrique aprofités el postpartit per passar comptes amb els seus crítics. Crec que és tan just reconèixer-li la quota de mèrit en el miracle de dimecres com ho va ser censurar la imatge del Barça fa un mes a París. De fet, amb la metamorfosi que ha introduït en l’equip demostra que el mateix entrenador va veure clar aquella nit al Parc dels Prínceps que alguna cosa no rutllava.

Sé que el miracle de dimecres és una lliçó de vida en el sentit que ens obliga a continuar lluitant fins i tot per allò que considerem impossible, més enllà del que creiem raonable, però estaria bé que quan mirem endavant no perdéssim els papers com els vam perdre en la nit boja de dimecres al Camp Nou.

stats