15/11/2016

Avui no m’entreno... i no s’acaba el món

2 min
Un corredor, en acció

“Esteu obsessionats!”, diu el meu home quan està tip de sentir-me parlar de curses, quilòmetres i entrenaments. Quan se li ha passat, al cap d’uns 5 segons, reconeix: “Per fer el que feu, cal estar-ne una mica”. El problema és quan aquesta mica es converteix en massa, i no sempre és fàcil trobar l’equilibri.

Quan tenim l’hàbit d’entrenar-nos amb objectius al cap, projectes i reptes per complir, ens sembla que no fer-ho un dia és un drama. Se n’ha parlat extensament, l’activitat física, quan ja és part del dia a dia, és addictiva, és una qüestió química. La segregació d’endorfines, una hormona que combat l’estrès, ofereix una sensació de benestar que fa que l’explicació, fins aquí, sigui força racional.

Però ara que córrer, fer triatlons, fer bici de carretera, nedar en aigües obertes, practicar aquests esports que demanen hores d’entrenament i de fer equilibris macabres amb la resta de les nostres obligacions, està a l’ordre del dia i és tema de conversa a qualsevol sopar, és fàcil entrar en un cercle viciós i perdre la perspectiva de les prioritats. En aquest punt és quan la racionalitat passa a l’absurditat.

Fins i tot les persones que no fan esport són víctimes d’aquest estat crispat de nerviosisme per fer quilòmetres, inscriure’s a curses i parlar incondicionalment d’entrenaments i reptes. M’he trobat enmig de sopars buscant temes per desviar l’atenció d’aquest epicentre que ens arrossega a tots.

No em malinterpreteu, crec fermament en els aspectes positius de l’esport en tots els nivells: físic, mental, emocional, de superació, etc. Penso que aporta valors que tenen grans aplicacions en molts aspectes de la vida i que cal fomentar-lo. Tinc amics a qui he vist canvis excepcionals des que en practiquen, però també en tinc d’altres que han perdut completament els papers; que per una hora d’entrenar són capaços de qualsevol cosa. Potser si fóssim més flexibles evitaríem males cares a casa, ensurts a la feina, constipats innecessaris o esgotaments psicològics que ens porten del tot al res.

L’any passat abans de festes vaig sentir una dietista reconeguda que explicava per la ràdio que fer un excés el dia de Nadal no és cap drama, ben al contrari, animava els oients a gaudir d’un bon àpat amb família i amics, a assaborir els canelons, la carn d’olla i els torrons, beure un bon vi i brindar amb cava. Això sí, remarcava que l’endemà calia tornar als hàbits saludables.

Trobo que el paral·lelisme és aclaparador: sabem que la constància és un dels pals de paller de l’entrenament, però val la pena que l’obsessió no ens faci perdre la coherència.

stats