BARÇA
Misc 13/09/2017

Asimetria perfecta

Els partits contra l’Espanyol i el Juventus demostren que Ernesto Valverde introdueix a poc a poc la seva idea futbolística: un equip amb extrem a la dreta i lateral profund a l’esquerra

i
Albert Llimós
4 min
Asimetria perfecta Asimetria perfecta

BarcelonaLa mà d’Ernesto Valverde es nota. El tècnic basc intervé i ha sacsejat el dibuix i la idea futbolística que s’arrossegava al Camp Nou del trienni Luis Enrique. I encara més amb la necessitat de canviar algunes coses que va comportar la marxa de Neymar. Totes les peces, com ja és habitual durant els últims anys, giren al voltant de Leo Messi. Aquesta màxima no canvia mai. La nova posició de l’argentí, més centrat i sense la necessitat de sortir des de la banda dreta que encara tenia aquests anys, ha tingut conseqüències importants sobre les peces que l’envolten. L’efecte dòmino. Luis Suárez cau més a la banda esquerra, mentre que Ousmane Dembélé exerceix el rol de pur extrem dret. Ivan Rakitic, eximit de cobrir la banda de Messi, tapa a dins, ajudant Sergio Busquets i alliberant Andrés Iniesta. Molts matisos. Segell propi, tant en atac com en defensa, quan l’equip situa la línia defensiva molt alta per afavorir la pressió, com es va poder veure en moltes fases del partit contra la Juve.

Un dels grans canvis, però, és l’asimetria del Barça a l’hora de buscar la porteria contrària. Va passar contra l’Espanyol, amb Deulofeu sobre la gespa; i es va repetir contra els italians en l’estrena de la Champions, amb Dembélé en el lloc del de Riudarenes. De fet, l’asimetria no és un concepte innovador al Camp Nou, ans al contrari: s’ha repetit durant els últims anys una vegada i una altra.

Amb Pep Guardiola la balança es decantava sobretot a la línia defensiva: amb Éric Abidal més corrector i menys profund, garantint que sempre hi hagués tres futbolistes al darrere, i Dani Alves amb més projecció atacant, anàrquic i revolucionari. Amb l’arribada de Jordi Alba a Barcelona, l’estiu del 2012, l’equip es va reequilibrar, i no va ser fins que Messi va tornar a la banda, ja amb Luis Enrique a la banqueta, que la balança es va decantar novament cap a un costat. L’argentí tenia com a punt de partida la línia de calç, però deixava la banda òrfena en la majoria de partits per a les excursions d’Alves, primer, i per a les aparicions de Sergi Roberto, després. Al costat contrari, en canvi, Neymar jugava més obert, fixant el lateral rival, i buscant diagonals cap als passadissos interiors per facilitar la irrupció sorpresa d’Alba a l’espai. El Barça atacava amb dos punyals a l’esquerra, i a la dreta els dos futbolistes tenien menys profunditat.

Mapa de calor de Suárez, ocupant la punta esquerra de l’atac, i Dembélé, més obert a la banda
Mapa de calor d’Alba i Semedo. El català, al carril esquerre, més actiu a camp contrari; el portuguès, tímid

Aquesta temporada, capgirat el guió inicial amb la marxa de Neymar, Valverde ha actualitzat el dibuix. Després del 3-4-3 de final de curs passat, amb Alba com a gran damnificat, arriba una nova versió de l’asimetria: lateral profund per l’esquerra i extrem més obert per la dreta. El carriler dret, en canvi, ha de ser més mesurat en les seves aparicions ofensives, i Luis Súarez és l’encarregat de caure al perfil esquerre de l’atac. “Ara hi ha una nova idea de joc”, admetia Rakitic després de superar el Juventus. Una nova proposta en la qual els laterals han de saber “seleccionar” bé el moment de la seva incorporació, explicava dimarts Valverde a la sala de premsa Ricard Maxenchs. Tot i que Alba pot veure molt espai buit al davant quan el Barça té la possessió, l’entrenador blaugrana té clar que el defensa no s’ha de tornar boig i ocupar sempre la zona d’atac. Al contrari, buscar l’efecte sorpresa per aprofitar-se de les passades de Messi, Iniesta i companyia. Una estratègia que ja fa anys que funciona al Camp Nou i que converteix Alba en un dels millors assistents de la plantilla. Ara, sense Neymar a la seva zona d’influència, la importància que té és encara més gran.

De fet, en l’estrena europea de dimarts, el de l’Hospitalet de Llobregat va intervenir 101 vegades, un 40% més que Nélson Semedo. Els mapes de calor dels dos laterals demostren que l’equip va bascular cap al costat esquerre, i en el cas del català va fer més de la meitat de les seves intervencions en camp italià, mentre que el portuguès va ser més tímid, tocant la majoria de pilotes abans de creuar la medul·lar. Una estadística que es va repetir el dia de l’Espanyol.

Però no només s’observa aquest dibuix per la posició sobre la gespa dels carrilers i les seves dades: en els últims partits, Samuel Umtiti té més presència ofensiva que Gerard Piqué. La majoria de vegades l’atac arrenca pel perfil esquerre. Així, el 42% dels atacs van ser per aquesta zona del camp, i un 33% van arribar pel costat contrari.

L’avantatge del tècnic basc és que podria invertir el dibuix si Alba fos substituït per Lucas Digne, un futbolista molt menys profund. En aquest cas, Valverde podria donar més llibertat a Semedo i invertir la posició dels atacants. A Dembélé tant li fa tocar la pilota amb la cama esquerra o la dreta, domina els dos perfils, una característica que permet col·locar-lo al costat contrari.

stats