Ara toca futbol
No és cap secret per a qui em llegeix o em coneix que a mi el que menys m’interessa del futbol és el joc en si. Ni jugadors, ni tàctiques ni, fins i tot, els resultats dels partits. De fet, a mi el que m’agrada no és el futbol, és l’Espanyol (aquí, algun graciós podria afegir -amb raó- que sort en tinc, sent perico, que no m’agradi el futbol). De l’Espanyol m’agrada la raresa, l’hostilitat en la qual viu, la singularitat, el vincle que establim els pericos quan es produeix la insòlita coincidència en la nostra vida quotidiana, la rebel·lia. També m’agrada recordar el lligam sentimental que quan era petit establia amb els jugadors: els sentia com algú proper, com algú que m’havia de ser fidel, algú en qui podia confiar. Amb els anys, les cares dels jugadors del meu equip es difuminen: són dels meus perquè porten la samarreta blanc-i-blava. Però ni són exemplars, ni aconsegueixo establir cap vincle emotiu amb ells (per això, sigui dit de passada, em sorprenen algunes reaccions de defensa d’un futbolista després d’haver-nos defraudat diners a tots els ciutadans).
Aquesta manera meva de viure el futbol -o, millor, de viure l’Espanyol- ha coincidit força amb la imatge que ha volgut transmetre el club des de fa anys. En la mesura que som la força d’un sentiment, els resultats són secundaris. En la mesura que els nostres jugadors són bons nanos, la seva excel·lència futbolística és secundària. Club familiar, proper, petit. Tot, paràmetres extrafutbolístics. Perquè són trets de la nostra identitat. Però també, no ens enganyem, perquè no teníem gaire més remei: hem fet de la necessitat virtut.
Ara cal canviar. No hem de perdre la nostra identitat, però és el moment de recordar que el que dóna sentit a aquest absurd món del futbol són els noranta minuts en què vint-i-dos joves lluiten per veure qui marca més gols. Cal que Quique ens parli de futbol. I que vagi als mitjans a explicar la seva idea de futbol. També vull sentir David Gallego (entrenador del B) amb les seves impagables lectures dels partits. I que Raúl Tamudo -ben tornat a casa!- mantingui, des de la seva nova funció, la frescor i la capacitat d’anàlisi que ha demostrat aquesta temporada amb les seves col·laboracions a El club de la mitjanit.
Nosaltres som els del futbol. Aquesta notícia ha d’arribar fins a la Xina. Tot i les hores i l’espai que els mitjans dediquen al futbol, són poques les destinades a analitzar el joc. I encara menys amb presència dels protagonistes. Aquí teniu un nínxol de mercat. La premsa rosa i la crònica judicial ja estan prou ocupades per altres.
