Publicitat
Publicitat

ALLEGRO MA NON TROPPO

Ara sí, una rivalitat centenària

El 1912 els senyors de la burgesia catalana Ciudad i De la Riva van voler tenir un gest per recollir diners per a les víctimes de la guerra del nord d'Àfrica. Va ser així com van decidir organitzar una competició de futbol, la Copa Ciudad - La Riva, en què tots els diners recaptats serien per a finalitats benèfiques. El futbol començava a moure milers de barcelonins i els organitzadors van decidir que els dos equips que es disputessin la copa fossin el Barça i l'Espanyol. Poc s'esperaven que d'aquella Copa en sorgiria la primera gran crisi entre dos rivals que, un segle després, segueixen veient la realitat a través de prismes diferents.

El primer cop que el Barça i l'Espanyol van trencar formalment relacions va ser aquell 1912 per culpa d'aquesta copa. Els presidents Joan Gamper i Josep García Hardoy van enviar notes a la premsa en què feien públic que es tallaven les relacions per culpa de la violència viscuda sobre la gespa, i el Barça fins i tot va preferir negar-se a jugar un partit oficial del Campionat de Catalunya contra els blanc-i-blaus, malgrat que significava perdre el títol. Per primer cop quedava clar que a Barcelona hi havia dos galls i només un galliner.

Els dos equips s'havien fet forts superant uns primers passos insegurs. L'Espanyol havia arribat a tancar la paradeta per falta de jugadors durant tres anys -del 1906 al 1909-, i només l'empenta de Gamper havia evitat que el Barça desaparegués després d'una assemblea del 1908 en què només 20 dels 38 socis del club van fer acte de presència.

Però destinats a ser grans, aquell 1912 el Barça i l'Espanyol es perfilaven com els nois forts del veïnat. Els Hispània, FC Català, X Sporting Club o FC Espanya havien perdut el pols. Aquell 1912 el Barça guanyaria la Copa dels Pirineus i la Copa del Rei, i l'Espanyol aconseguiria el Campionat de Catalunya amb alguns jugadors (Wallace, Massana o Comamala) que havien marxat del Barça emprenyats amb Joan Gamper per qüestions referents a quants diners tenien dret a guanyar. Així doncs, era normal que aquests clubs fossin escollits per jugar aquella copa, especialment perquè De la Riva pertanyia a una família ben vinculada a l'Espanyol: fins a tres De la Riva serien presidents del club durant aquella època.

Els partits van ser un èxit de recaptació, però un ball de bastons. L'Espanyol guanyaria l'anada al camp del carrer Indústria per 0-1 i la tornada al seu camp de les faves -situat també al carrer Indústria- per un contundent 4-0. Els dos partits quedarien marcats per l'agressivitat que no va saber controlar l'àrbitre francès, monsieur Scherb, que havia vingut des de Tolosa expressament. El porter blaugrana, Renyé, de fet, no va acabar el partit de tornada per culpa d'una ferida. La violència dels jugadors va contagiar molts aficionats, que es van estovar.

Aquella nit del 25 de març del 1912 els jugadors de l'Espanyol van celebrar l'èxit al popular restaurant francès Maison Dorée de la plaça Catalunya, sense saber que havien viscut un partit històric: el primer en què s'havia evidenciat una rivalitat que ja fa 100 anys que dura.

El 1913 els dos clubs van prendre partit per bàndols oposats en un cisma de la Federació Catalana sobre el format de la competició. El mateix any el Barça denunciava l'alineació irregular de tres anglesos amb l'Espanyol a la final de la Copa dels Pirineus. I, el 1917, l'Espanyol s'hi tornaria amb el famós cas Garchitorena (jugador del Barça amb papers falsos, que era argentí i es feia passar per espanyol). El 1922 els presidents Gamper i De la Riva es discutien a la cèntrica barberia Pintó, i el 1924 el derbi de la calderilla no es va poder acabar per la violència a la gespa i la graderia. Barcelona ja tenia derbi. I quin derbi. Un de centenari.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT