Publicitat
Publicitat

ALLEGRO MA NON TROPPO

25 de desembre del 1914

Eren joves i tenien vides ensopides. Havien crescut llegint novel·letes de soldats. Treballaven en fàbriques fosques, al darrere de mostradors mantenint les maneres amb un llaç al coll o en tavernes plenes de borratxos. Necessitaven sentir-se vius i van creure que trobaven la salvació amb la proclamació de la Primera Guerra Mundial. Joves anglesos, alemanys, francesos i escocesos es van allistar l'estiu del 1914 somiant tornar a casa plens de medalles per rebre flors i petons de joves entregades amb trenes als cabells. Els generals, de fet, els van prometre que abans de Nadal ja haurien conquerit París o Berlín. Els alemanys ja es veien celebrant el Cap d'Any del 1914 al 1915 mirant la roba interior de les ballarines de cancan de Montmartre. Els francesos s'imaginaven voltant per Unter den Linden.

Però quan va arribar el Nadal els joves malvivien en trinxeres plenes de fang. La guerra amb elegants uniformes llampants d'hússar s'havia convertit en un conflicte amb uniformes grisos sense mística ni heroïcitats. No hi havia càrregues de cavalleria ni grans victòries. Hi havia armes modernes cruels, trinxeres, generals ineptes que enviaven a la mort generacions senceres. La modernitat havia convertit la Primera Guerra Mundial en una carnisseria i els joves no paraven de veure com els seus companys morien. Quan va arribar el Nadal ja en van tenir prou. Tristos, enyorats de les mares, dels arbres de Nadal i de la casa paterna, els soldats alemanys es van posar a cantar nadales com Stille Nacht . I quan callaven sentien com des de l'altra banda del camp de batalla sonaven melodies similars en anglès.

La nit de Nadal del 1914, els soldats alemanys i britànics van desafiar els seus generals improvisant una treva no oficial. Van sortir a la terra de ningú, van brindar, cantar i enterrar alguns morts. Trobant-se i encaixant les seves mans, van posar rostre al ferotge enemic, que va resultar ser tan somiatruites com els seus companys d'exèrcit. I de sobte, entre càntics i rialles, va aparèixer una pilota de futbol.

Està ben documentat que durant aquella treva es va jugar com a mínim un partit de futbol. Un soldat anglès va resumir-lo, al front de Wulvergem (Bèlgica), com una gran "melé amb més de 100 soldats intentant xutar la pilota, sense àrbitre, entre rialles, amb botes plenes de fang". El diari The Times , citant cartes de soldats, va afirmar que s'havia jugat un partit més o menys organitzat que havien guanyat els alemanys als anglesos per 3 a 2. Curiosament, un article del 1915 al Bolton Chronicle parla d'un partit guanyat també per 3-2 pels alemanys en una altra part del front. Llenguatge universal, el futbol va unir els dos bàndols durant aquell Nadal.

I els generals els van separar. Quan la premsa va publicar fotografies dels enemics plegats, els caps militars van entrar en còlera. Es van produir detencions i judicis per traïció, i quan va arribar el Nadal del 1915 els oficials es van encarregar d'evitar una nova treva: la nit del 24 de desembre es va bombardejar amb crueltat l'enemic per evitar que tinguessin ganes de gresca.

Així s'acaba aquest anticonte de Nadal. Amb final trist, perquè les històries de guerra són tristes. De fet, és un anticonte perquè els contes els imaginem, i això va ser tot real. Tan real com que no m'agrada gaire el Nadal. Es nota, oi?

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT