25 anys de Wembley: anatomia d’un xut

Estadi de Wembley, Londres. 20 de maig del 1992, a les 22.30 hores. Ronald Koeman xuta la falta que canviarà la història de dos clubs. Els protagonistes d’aquell partit no ho oblidaran mai

Anatomia d’un xut / MARK LEECH / GETTY IMAGES

Els protagonistes d'aquella final mítica per al barcelonisme, llavor del nou barcelonisme amb moral de victòria, rememoren aquella vetllada per a l'ARA.

Llegeix aquí l'entrevista completa a Koeman: "Encara em criden 'Wembley' pel carrer"

José M. Bakero

Vam parlar de com xutar la falta i vam encertar

"El dia del partit sí que estàvem una mica seriosos. Molt concentrats. Però el Johan estava molt tranquil i ens va dir allò que calia sortir i disfrutar. El missatge no era tant que calia gaudir del partit, sinó que ens mereixíem aquella experiència després dels patiments per arribar-hi, amb el meu gol a Kaiserslautern i partits molt durs. I l’equip ho havia fet. Recordo aquells dies a Londres abans de la final com uns dies amb molt bon ambient, sense pensar gaire en què significava la final. Llavors, jugar a Europa tenia un punt de misteri. Molts cops no sabies com jugava el rival fins que el tenies davant, no hi havia tantes teles ni internet. Ser a la final era el nostre premi, havien sigut uns anys durs. Així que vam jugar una bona final contra un bon rival, sempre endollats. Quan va arribar la falta, una opció era que la xutés el Hristo, però tal com van posar ells la defensa, va quedar clar que era millor per al Ronald. Vam parlar just abans de com calia fer-ho. I per sort, vam encertar i la va picar el Ronald. Amb el temps ens hem adonat de tot el que significava, aquell xut. Aquell gol"

Enrico Mantovani

El meu pare estava convençut que guanyaríem. Presidia la Sampdoria

"El meu pare tenia un caràcter molt fort. Ja havíem perdut contra el Barça una final de la Recopa i estava segur que a Wembley ens tocaria guanyar a nosaltres. Era així, un empresari d’èxit del sector del petroli que havia fet de la Sampdoria un equip guanyador. I això que el viatge cap a Londres va ser una mica caòtic, ja que Gianluca Vialli ja ho tenia mig fet amb la Juventus i Fausto Pari marxava al Nàpols. La premsa ens preguntava més pel fitxatge de Vialli que no pas per la final, i el meu pare els ho va recriminar als periodistes dels diaris de Milà i Torí. Tenia la sensació que mai es prenien seriosament la Sampdoria per ser de Gènova, però érem els campions de lliga! Malgrat aquella baralla a l’avió, l’equip va jugar molt bé. Quan Vialli va guanyar la Champions amb la Juve, el meu pare em va dir mig de broma, mig seriosament, que ja hauria pogut marcar a Zubizarreta a Wembley, perquè vam tenir les nostres ocasions. Aquell era el moment. La Sampdoria ja no ha tornat a ser la mateixa, i mira que ho hem intentat. El 1992 va ser el nostre moment. Malauradament, ni el meu pare ni Boskov, l’entrenador, són entre nosaltres, ja han mort"

Joan Gaspart

En aquell moment m’amagava en un lavabo

"Jo era a la llotja de l’estadi al costat de la senyora del president Nuñez, però estava massa nerviós i ja durant els primers minuts vaig veure que no podria aguantar-ho. El metge ja m’havia recomanat que fes bondat, que era massa patidor. Així que vaig marxar de la llotja, vaig sortir de l’estadi i em vaig posar a caminar pels descampats plens de cotxes i autobusos. Quan vaig tornar, un policia va explicar-me que hi havia pròrroga. ¿Si no estava preparat per a una final, com podia estar-ho per a una pròrroga? El policia va deixar-me entrar de nou, però em vaig amagar en un lavabo just sota d’una graderia amb aficionats italians: els podia sentir cantant i anava estirant la cadena per intentar no sentir res, no saber res del que passava. Però amb el gol es va sentir l’afició del Barça i el policia va venir per confirmar-me’l. Estava molt content per mi, ja que patia per la cara que feia. Ell em va avisar del final i vaig tornar a la llotja a temps per veure l’entrega de la Copa. Va ser preciós".

Carles Rexach

Volia saltar al camp

"Ja havíem jugat amb la Sampdoria abans, era un bon equip. Tonny Bruins va analitzar els seus perills, però el Johan va dir que valia més no omplir el cap dels jugadors amb moltes idees. Les justes, vaja. El Johan i jo també volíem gaudir del que fèiem i ell gairebé cau de lloros quan el Ronald va marcar. Tots volíem saltar al camp, amb el gol, però ens havien fotut aquella tanca tan alta davant..."

Fausto Pari

La pilota semblava un míssil

"Quatre dies abans de la final vaig firmar amb el Nàpols. Al Sampdoria havia sigut feliç, el president Mantovani ens cuidava com a fills, però calia canviar d’aires. Vialli també se n’anava, però va firmar amb la Juve després de la final, perquè en cas d’haver guanyat la Copa volia jugar la Intercontinental amb el Sampdoria i hauria marxat a la Juve just després. Potser per això va fallar dos gols: volia acomiadar-se del Sampdoria per la porta gran i la pressió era alta. La falta de Koeman no era falta, però tant hi fa, ells tenien un gran equip. I aquell xut... Jo vaig sortir corrents de la tanca i la pilota semblava un míssil".

Hristo Stòitxkov

Sort de l’Eusebio!

"Els dies anteriors teníem un hotel amb un camp de golf molt bonic i el Johan ens hi portava, s’encarregava que estiguéssim distrets, sense obsessionar-nos amb el partit. Era una forma de tenir l’equip relaxat. El Barça era millor. Era el millor equip d’Europa, però pots tenir un mal dia pels nervis i la cagues. I el Johan ens va cuidar. El dia de l’entrenament a Wembley, vaig proposar provar algunes faltes. En vaig xutar unes i li vaig dir al Ronald de fer-ne una en què jo la toco, el Bakero la para i ell xuta. I la vam provar sense tanca al lloc del gol, al mateix! Ara, no hauríem fet res sense l’Eusebio. Sort d’ell, que va lluitar aquella pilota i va forçar la falta!"

Eusebio Sacristaán

El Zubi celebrava el gol sol i el vaig anar a abraçar

"No tinc gaire clar quin jugador era. Era Invernizzi? Bé, vaig rebre la pilota a la frontal i ell es va tirar a terra amb les cames per davant. Estava envoltat de jugadors seus i no podia jugar la pilota ni seguir en moviment perquè amb les cames ell em bloquejava. Van xiular falta i recordo que els italians ho van protestar, però l’àrbitre considerava que no havien deixat jugar la pilota. Era retenció, falta. Jo vaig allunyar-me de la zona, em vaig obrir a la banda dreta, el Hristo i el Ronald es van quedar al costat de la pilota. Després va arribar Bakero. Quan la pilota va entrar volia seguir la cursa de Koeman, que anava en direcció contrària a la meva zona, però vaig veure lluny el Zubi celebrant el gol sol al mig del camp i vaig anar a abraçar-lo".

Ronald Koeman

No m’esperava marcar jo el gol

"No estava gaire nerviós. Jo ja havia guanyat una final de la Copa d’Europa amb el PSV, però a mesura que s’acostava el partit notava que per a la gent del Barça era el partit més important de les seves vides. I hi havia aquell silenci que amaga una mica de tensió. Segurament molts culers no ho deien, però no les tenien totes, perquè no havien guanyat mai abans. Però el Johan estava segur que no es fallaria, i jo tampoc. Quan va arribar la pròrroga, seguia igual de tranquil, concentrat. La Copa d’Europa guanyada amb el PSV la vaig guanyar als penals, així que sabia que fins al final tot podia passar. El que segurament no m’esperava era marcar jo el gol. Aquella nit em vaig despertar i vaig començar a adonar-me del que havia fet"

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT