Anàlisi Ricard Torquemada

BarcelonaLuis Enrique

L’agitació tàctica de Luis Enrique va ser benvinguda, el tècnic va ser valent, buscant alternatives. Durant aquestes últimes temporades li ha costat canviar de dibuix, però ahir ho va fer, un 3 - 4 - 3 que no era simètric, però que estava adaptat a Messi: la banda dreta, la seva, tenia un jugador més ofensiu, Rafinha, que era gairebé un extrem. A l’esquerra, en canvi, on ja hi havia Neymar, Jordi Alba estava més a prop dels defenses.

Suárez

En partits contra rivals que pressionen tan amunt, el Barça té dependència de Luis Suárez. Quan hi ha problemes amb la sortida des del darrere, si col·loques una pilota a l’esquena dels rivals, saps que l’uruguaià hi anirà. És un tresor. Desmarcatges, esprints llargs, protegeix en el cos a cos, aguanta la pilota, dóna aire, permet que Neymar i Messi s’ofereixin. Tot comença en Luis Suárez.

Rafinha

No havia començat jugant gaire, hi ha hagut molts fitxatges, costava que tingués minuts i, a més, va jugar en una posició estranya, perquè era nova i jugava a cama canviada. Però Rafinha la va interpretar bé. Va estar concentrat, intens i va ajudar en la pressió. Va patir com a migcentre, una posició massa original per a ell. No sabem on jugarà, perquè pot jugar en molts llocs, però pot donar molt rendiment al Barça.