Publicitat
Publicitat

LA PÀGINA BORDA

Ambició intergeneracional

Un record llunyà però molt viu. Puyol i Xavi encaren aquella fase de la seva carrera esportiva que parteix de la maduresa i avança cap als últims anys com a professionals però tenen molt present el que van viure als seus inicis al primer equip del Barça. Saben com ningú la magnitud del patiment quan l'ambient al club s'enrareix, la pilota no entra, s'instal·la la remor a l'estadi, els elogis d'ahir es transformen en aspres crítiques avui i els mocadors amenacen de treure el cap. El patiment dels dies més foscos del club ha metabolitzat en l'organisme dels dos capitans i catalitza energies per remar en sentit contrari. Com si no estiguessin mai prou lluny del forat negre d'aquells temps.

La ferida de Puyol i Xavi va tornar a sagnar en els anys de l'autocomplaença. Ho van compartir amb Iniesta, Messi o Valdés. Tots ells, especialment Iniesta, han lamentat en públic i en privat l'oportunitat perduda per aquell equip comandat per Ronaldinho. Tenia prou talent per governar el futbol europeu sense gaire oposició més enllà de les dues Lligues i la Champions de París. Allà on sobrava talent hi van faltar ganes, compromís i actitud. El final el coneixem tots.

Guardiola i l'Eurocopa del 2008 ho van canviar tot. Per una banda, els que havien estat espectadors i víctimes de primera línia de l'ambient enrarit quedaven investits amb l'autoritat que mai havien gaudit els de casa i la cobertura suficient per dirigir la nau. Per l'altra, es deixava el camí lliure per l'explosió sense distorsions nocturnes del fenomen Messi. L'èxit va esclatar de manera superlativa amb el triplet. Però a diferència del que havíem viscut poc abans, el motor no es va aturar per instal·lar-se en la indolència de l'anar fent. Aquí no s'ha aturat ningú. I en bona part és gràcies a les marques que els anys foscos han deixat en l'ADN dels que abans eren nouvinguts i ara tenen galons d'oficials de primera.

A poc a poc es van incorporant generacions que no han experimentat els estralls dels dies foscos. Piqué, Sergio Busquets, Cesc no han anat a entrenar-se dia rere dia sota l'amenaça que el club faci efectiva l'autodestrucció amb què amenaça l'entorn. Han crescut en època d'abundància. Pel que sembla s'han encomanat de la voracitat dels veterans i han instal·lat una cultura de l'esforç i de l'èxit que va més enllà d'una època. Ara són importants perquè ja són protagonistes. Seran més decisius en el futur perquè ells tindran l'encàrrec de contagiar els que es vagin incorporant. Els Neymar, Deulofeu i companyia.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT