Publicitat
Publicitat

A Villa i Pedro se'ls està fent llarg l'any

Als creadors d'espais els falta aire

Aquest Barça, que valora el resultat en funció del joc, que aprecia l'estil a partir d'una vocació ofensiva innegociable, no jutja els seus davanters només pels gols. Seria simple. I injust. Però, acostumats a les rematades i celebracions de Villa i Pedro, es fa difícil no preguntar-se què passa amb els extrems del Barça ara que no marquen.

Esgotament post-Mundial

Ja fa setmanes que els dos futbolistes evidencien una certa fatiga. Física i mental. Els costa triar les decisions adequades en el joc i això, des de fora, ens fa pensar que estan saturats. Xuten quan han de buscar la paret, la passen quan se l'han de jugar sols, baixen a rebre quan haurien de córrer a l'espai, trenquen quan se'ls espera per dins i en curt.

La confiança en un futbolista ho és tot. Quan en la primera jugada no surt un control, depèn de la fortalesa mental sortir-se'n a la segona. A Villa i Pedro ja fa alguns dies que els costa ajustar la primera acció del partit i la tensió dels duels en el tram final de la Lliga, sumada al rum-rum que els envolta sobre si estan fins o no, els angoixa per a les següents jugades. Guardiola, però, els calma des dels micròfons. Els aplaudeix l'altra feina que fan, més enllà de l'encert de cara a porteria. Fa bé. Perquè Villa i Pedro són molt més que gols. Encara que l'equip, ara, necessiti la seva punteria.

Villa assegura quatre rematades per partit, dos fores de joc i prop d'una trentena de combinacions. Un gol cada dos partits. I, en xifres invisibles, obre forat per a les incursions des de segona fila d'Iniesta, fixa els laterals i centrals rivals per alliberar Messi entre línies i, sobretot, dóna profunditat a l'equip, estirant i allargant les defenses contràries per distreure-les i perquè el Barça trobi l'espai que necessita per atacar.

La mala sort del Guaje és que el seu futbol llarg i vertical no sempre troba l'escenari que voldria, perquè els rivals es tanquen massa pròxims a la porteria i no deixen lloc per a la cursa del 7 blaugrana. Als seus desmarcatges, sempre perillosos, no els correspon una passada perquè Xavi i Iniesta interpreten que no hi ha lloc i que la hipotètica assistència morirà a la línia de fons o a les mans del porter. El mèrit de l'asturià rau en el fet que insisteix en el gest, en el moviment, encara que no rebi la pilota durant molts minuts. I ho fa perquè entén que, sense espais a l'esquena rival, la seva responsabilitat és ajudar des de l'ombra, des del silenci de no participar en el joc combinatiu, però participant en el joc paral·lel que juga el Barça, el de crear espais.

Pedro i el tap a Alves

Un dels problemes que més està asfixiant Pedro és que els rivals, amb la voluntat de frenar Alves, acumulen molta gent per la banda dreta que tots dos ocupen. Amb marcatges especials. Pedro, per molt que alterni moviments cap a dins, cap a fora, fintes, diagonals, el que sigui, no troba la manera de fer el mal que feia abans, perquè el rival convida el Barça a tombar l'atac cap a l'altra banda. Contra el Madrid, de fet, Pedro va tornar a ser perillós quan va canviar de costat. Menys profund i menys rematador que Villa (dues per partit), Pedro entra més en joc que l'asturià i estira els rivals en horitzontal, tot i que també sap ser vertical quan l'equip ho necessita.

Amb gols o sense, Guardiola segueix veient en ells l'essència de l'atac del Barça i de la seva filosofia de vida: mobilitat allunyada de la pilota per incidir en entorns més pròxims. L'esforç per al benefici de l'equip. Perquè el gol ja vindrà.