Publicitat
Publicitat

Opinió

Allò que diuen els fets i no expliquen les paraules

Guardiola té en comú una sola cosa amb Mourinho: tots dos pensen que un partit es comença a guanyar a la roda de premsa. Tots dos arriben al mateix punt, però ho fan pels dos camins més oposats que existeixen. Les rodes de premsa s'han convertit en un espectacle en elles mateixes: es retransmeten en directe com si es tractés d'un gran partit, i una paraula nova, una referència enverinada o un elogi amb doble lectura té ja una dimensió molt superior a la d'un gol decisiu. Els nostàlgics diran que això abans no era així i que només s'hauria de parlar de futbol, i al mateix Pep l'incomoda la importància que tots donem a les seves paraules. Però aquest és el món on ens ha tocat viure i què volen que els digui, aquesta és la gràcia de tot plegat. Cada setmana el Pep ens dóna munició perquè portem fins al paroxisme les nostres capacitats interpretatives. Aquesta insinuació sobre la renovació, aquella cita de l'expresident d'honor: tot és descodificat com una versió moderna de l'oracle de Delfos. Però que ningú no s'enganyi: és veritat que els que l'escoltem no som ingenus, però ell tampoc. És una simbiosi necessària, i en aquesta relació el primer que usa els mitjans és el tècnic mateix.

Abans-d'ahir, Guardiola va aprofitar la roda de premsa postpartit per deixar anar un contundent missatge de suport a Keita i Bojan, dos suplents que estan patint una suplència continuada i difícil d'encaixar. Contrastaven els elogis exagerats (ahir va dir que, per ell, el Barça era Keita i deu més) amb els fets tossuts. Perquè la crua veritat és que aquesta és la temporada de l'era Guardiola en què menys pinten els suplents. Entre l'onze de gala i la resta hi ha un esvoranc de dimensions colossals. El millor que es podria dir d'Adriano, per posar tan sols un exemple, és que és irrellevant, i no crec que ningú pensi seriosament que pugui jugar alguns dels partits culminants d'aquesta temporada si és que no hi ha lesions. La desconfiança amb els suplents és tal que, quan arriben partits decisius, el cos tècnic prefereix canviar de posició un dels titulars (Busquets o Abidal de centrals, Iniesta de davanter) abans que arriscar-se a fer entrar algú nou. Entenc molt bé que Guardiola defensi els seus jugadors i compensi els suplents amb paraules afalagadores. Però els fets diuen una altra cosa.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT