Publicitat
Publicitat

EL CLÀSSIC

El Barça adopta diferents dibuixos tàctics per enriquir el joc amb mil matisos

Alineacions mòbils per alterar un duel boig

Fins que els futbolistes no es van situar sobre la gespa del Bernabéu no va resoldre's l'interrogant de tota la setmana: amb quin sistema jugaria el Barça? I amb quin el Madrid? Guardiola, com s'havia especulat, va fer una alineació doble, i fins i tot triple, explotant la polivalència dels seus homes, que ahir van exagerar el joc de posicions per ballar amb el Madrid, que va acabar desesperat regalant puntades de peu a destemps i planxes criminals per frenar la mobilitat blaugrana.

Les mil formes del Barça

Cesc i Alves van ser els que més i millor es van moure i sobre ells va girar tot l'equip, concentradíssim durant tot el matx per canviar la forma. La majoria de jugadors van interpretar dos rols, un amb pilota i l'altre sense, tot i que, si fóssim rigorosos, hauríem de dir que algunes peces de l'engranatge blaugrana van escenificar, en el mateix partit, fins a tres posicions diferents.

Abans que tot això es pogués desxifrar, va arribar la galleda d'aigua gelada amb l'errada de Valdés als vint segons de joc, que va destapar un Madrid atrevit en la pressió amb un 4-2-3-1 en què Özil pretenia ser protagonista a l'enllaç. Només ho pretenia, perquè l'alemany va tornar a quedar amagat, inútil sense pilota, impotent en el treball defensiu.

El Barça va sortir amb una aparença de 4-3-3 que, en moviment, va ser de tot menys un 4-3-3, sobretot durant el primer quart d'hora de joc. A estones, la foto fixa blaugrana va adoptar una forma similar a un 4-2-3-1, amb un doble pivot format per Busquets i Xavi, amb Alexis sol en punta acompanyat per darrere per Iniesta, Cesc i Messi. Engrescats amb la pilota, Xavi i Alves avançaven les seves posicions i deixaven l'equip revestit d'una altra manera, amb una espècie de 3-5-2 que, desglossat al detall era un 3-1-2-3-1.

Al quart d'hora de joc, Guardiola va ordenar que Alves avancés definitivament la seva posició, abandonant el lateral dret per transformar l'equip en un 3-4-3. Però ahir aquest dibuix va ser fals, sobretot en defensa, en què Busquets, pendent de la vigilància de Benzema, s'incrustava com a quart defensa entre centrals cada cop que els blancs iniciaven la seva galopada ferotge a la contra.

El rombe central va tenir en Messi la seva punta més avançada, aprofitant la presència d'Iniesta a l'extrem esquerre des del primer minut de joc. Escudat per Xavi i Cesc als interiors, va aparèixer i desaparèixer per trobar el seu forat, igual que va intentar fer Cesc, àvids de més participació en el joc entre línies.

El factor Alexis

Els centrals blancs van patir per gestionar la presència inesperada d'un punta que els fixés, Alexis, providencial amb la seva profunditat, i van sortir a buscar les cames de Messi quan l'argentí va intentar algun dels seus eslàloms. De fet, l'acció del primer gol va venir justament d'aquesta urgència de trobar carn que va acabar per desajustar la defensa de Pepe i Sergio Ramos, que van deixar sol el xilè.

A Alexis li va faltar claredat en algun desmarcatge a l'espai, sobretot a la segona meitat, quan el partit estava més obert i trencat, per arrodonir un excel·lent partit de lluita i passió, de brega amb tothom. Tot i això, va resultar ser decisiu per l'efecte que la seva ubicació va generar en el Madrid i, de retruc, en tot el mecanisme col·lectiu del Barça.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT