Publicitat
Publicitat

LA GUANTERA

Alfa Romeo Giulia Veloce: ara t’escolto

M’ha costat molts anys canviar la imatge i les sensacions que em transmetien els Alfa Romeo. Cotxes molt bonics, en la majoria dels casos, però que anaven bastant malament i que eren un niu de problemes, sobretot mecànics.

Massa temps havent de conviure amb autèntics bunyols com els Alfa 33, 145 o 75 (tret del Twin Spark, que era relativament divertit) va generar-me una percepció relativament negativa de la marca.

Aquesta herència ha pesat com una llosa durant molts anys. Però, ara, per fi, la casa del trèvol ha capgirat la situació. No únicament continuen fent cotxes macos, cada vegada més macos, sinó que ara -a més- van bé. Molt bé. I conduir-los és d’allò més agradable.

Fa un any van recuperar el nom Giulia amb la resurrecció d’una nissaga històrica. El 1962 havien tret el primer Giulia, que tenia 92 cavalls de potència. Des d’aleshores han venut més d’un milió d’unitats de la “companya” d’un altre model d’èxit de la marca italiana: el Giulietta. El Giulia ha estat un vehicle que ha marcat d’alguna manera l’ADN de la casa milanesa. La versió cupè original d’aquest model va ser el primer cotxe dissenyat pel gran Giorgetto Giugiaro, un dels millors creadors de la història de l’automoció.

Per fi, Alfa Romeo té el producte adequat per a la realitat i les exigències del mercat actual, després d’anys d’haver de sobreviure amb una gamma més aviat discreta. Els concessionaris de la marca ho necessitaven.

Al juny van presentar el Giulia QV (Quadrifoglio Verde), un cotxe exclusiu, molt emocional, que dona 510 cavalls i que, més que conduir-lo, cal “pilotar-lo”. Després va arribar el Giulia Súper, i ara la gamma es completa amb la versió Veloce, que és la que ens ocupa. A mig camí entre el Giulia “bàsic” i l’hiperbòlic QV.

Conducció divertida

Però, després de provar-lo, m’atreveixo a dir que està més a prop del Quadrifoglio Verde que del model d’accés. M’he divertit moltíssim conduint aquest cotxe per carreteres de revolts interminables en llocs poc transitats. Les opcions motrius són interessants: un dièsel 2.2 turbo de 210 cavalls, i un 2.0 gasolina també sobrealimentat, fet d’alumini, de 280, que destaca per una gran elasticitat, ja que amb un parell motor molt reactiu genera la sensació de més potència que la real; és capaç d’accelerar de 0 a 100 en 5,2 segons, amb una punta que -segons m’han dit...- arriba als 240 per hora.

El canvi és automàtic, i l’accionem amb unes lleves bastant grosses que hi ha darrere del volant. Les marxes curtes són les més divertides, ja que tenen una relació bastant tancada que dona alegria al motor en pocs metres. Però l’escalonat de les velocitats més altes -fins a vuit-és més flonjo, condicionat per la necessitat de fer que el motor estigui dins dels marges d’emissions de la normativa Euro VI.

Però, i això ho he pogut comprovar personalment, el xassís del Veloce és espectacular. Com s’aguanta a tot arreu! La clau d’això és en la construcció de l’eix davanter, totalment nou, fet amb alumini, i en una suspensió radicalment nova (Alfa Nick). L’accionament de la direcció és molt directe (ens recorda molt als seus cosins, els Ferrari d’última generació que hem pogut provar més recentment). Aquest cotxe disposa de la tracció total Q4. En principi, actua totalment sobre l’eix posterior a través d’un diferencial autoblocant; però quan l’electrònica llegeix una adherència anòmala, perquè el cotxe patina, de cop passa automàticament la major part d’aquesta transmissió a l’eix del davant. És a dir: estem parlant d’un 4x4 a temps parcial i segons la necessitat. Molt interessant, i sobretot divertit. Engresca fer-lo lliscar del darrere, comprometre’n l’estabilitat, i veure com el cotxe, tot sol, de manera intel·ligent, esmena l’errada (en aquest cas forçada) del conductor. Més enllà de la diversió, el que importa i reconforta és la confiança de saber que el cotxe té prou autonomia (i tecnologia) per ajudar-nos en una situació de risc.

I si alguna cosa necessitaven els Alfa era això: que transmetessin confiança. Ara ja hi deixaria pujar una filla... si en tingués, esclar. De Giulia Veloce i de filla.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 23/04/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT