Álex Rins: "Encara em falta experiència per lluitar pel títol"

De petit li deien Rinchi Pinchi. Avui ja no hi ha diminutiu que valgui. A punt de fer els 18 anys, Álex Rins (8 de desembre del 1995) és un dels pilots capdavanters de Moto3. Després de guanyar diversos certàmens de promoció, el 2011 es va adjudicar el Campionat d'Espanya de velocitat. Un títol que li va valer un bitllet per disputar el Mundial. La temporada passada va debutar a la categoria petita, on va acabar cinquè a la general i va ser nomenat rookie de l'any. En aquesta edició ocupa la tercera plaça, després d'una victòria i d'encadenar dos segons llocs consecutius.

D'on et ve l'afició per les motos?

El meu avi era un aficionat a les motos, i el meu pare, als cotxes. Recordo que amb tres anys em van comprar un quad, però sempre que anava a la botiga no em separava de les motos. Al final, de tanta insistència, me'n van comprar una. Quan tenia sis anys vaig fer la primera cursa. Inicialment en motocròs i després sobre asfalt, amb nou anys. I no m'ha anat malament!

Has guanyat en gairebé totes les categories de formació, l'any passat vas ser cinquè al Mundial i aquest curs ets tercer. A més, corres en un dels equips més competitius de la categoria. ¿Creus que pots optar al títol?

Competir pel títol és difícil. Pilots com el Maverick [Viñales] i el [Lluís] Salom tenen més experiència que jo. És cert que estic en un bon equip, que està treballant molt, i això es nota en els resultats. Però encara em falta per poder aspirar al títol.

Quan dius "experiència", a què et refereixes concretament?

A conèixer més els circuits, saber quan has d'avançar i quan no. Saber quan has de quedar-te darrere un pilot i esperar. Per exemple, a la primera cursa, a Qatar, vaig voler lluitar al davant de tot i vaig estar gastant pneumàtics. En canvi, ara fa quinze dies, a Mugello, va ser molt diferent. Va ser una cursa en grup, vaig saber esperar, conservar les gomes, i al final vaig ser segon.

Imagino que són aspectes que comentes amb Emili Alzamora, el teu mànager, abans de les curses.

Amb ell, amb el José Luis Carrión [coordinador esportiu] i amb el Carlos Pérez [cap de mecànics]. Fem petites reunions abans de la cursa per comentar l'estratègia. Què em diuen? Depèn de cada cursa, d'on sigui a la graella de sortida...

I l'ajuda de la pissarra que t'ensenya l'equip des del box. Tot i que anant tan ràpid no sé si la veus bé.

Sí que es veu, encara que a mi em costa una mica. Bàsicament, l'equip m'hi indica les voltes que queden, la posició en què vaig i la diferència de temps entre el pilot del davant i el del darrere.

Parlem de Montmeló. Com afrontes aquest Gran Premi?

Amb moltes ganes. Desitjant que comencin els entrenaments. Aquest circuit m'agrada bastant però, a la vegada, em costa adaptar-m'hi.

Per què?

Més que per la característica, és per la pressió que em poso a mi mateix per fer-ho bé. És el Gran Premi de casa. Em vénen a veure la família, els amics... He d'aconseguir aïllar-me'n. Sortir el màxim de concentrat des del principi de tot. Competir al 100% de les meves possibilitats.

L'any passat vas caure. ¿Creus que va ser per aquesta pressió?

Suposo que sí. Reconec que als entrenaments no estava per la feina. Per sort ara ja tinc més experiència. Crec que he millorat en aquest aspecte.

Dius que el teu pilot favorit és Valentino Rossi, tot i que també t'agraden Jorge Lorenzo i Dani Pedrosa. De tots, ¿amb quin t'identifiques més?

Ara mateix el que més m'agrada és Lorenzo, pel seu estil de pilotatge, perquè treballa molt bé i quan surt va per feina. Tot i que el meu ídol d'infantesa era Rossi.

Lorenzo du el 99, Rossi el 23, ¿i tu sempre el 42?

Vaig començar a motocròs amb el 14, i quan vaig passar a les curses de velocitat vaig agafar el 24. Però en un dels campionats aquest número estava agafat i el vaig invertir, i em vaig quedar amb el 42 el 2008. El 2009 vaig tornar al 24, però no em va portar gaire sort, així que vaig optar per tornar al 42.

Veig que ets supersticiós.

[Riu] Sí!