Publicitat
Publicitat

LA PARELLA D'OR

L'argentí va ser el més beneficiat de l'expulsió de Pepe

Al ritme de Xavi, a la velocitat de Messi

El Barça va aconseguir una victòria brillant al Bernabéu amb dos homes com a protagonistes principals: Xavi, el millor del partit, i Leo Messi, autor dels dos gols que gairebé sentencien l'eliminatòria.

Després del primer gol -al minut 76-, Leo Messi feia un petó a l'escut del Barça i celebrava el 0-1 amb l'afició blaugrana, que també ho festejava al Bernabéu. Xavi, a mig camí entre el córner on s'aplegaven tots els jugadors i la porteria, compartia des de la distància amb Víctor Valdés l'alegria de saber-se més a prop de la final. Dues formes de gaudir d'un mateix moment. Dues formes de guanyar.

L'exhibició de força d'ahir del Barça va tornar a ser escandalosa. El domini de la pilota, la voluntat d'anar a guanyar, la capacitat de ser intens sense ser agressiu (el Barça va fer més faltes que el Madrid, però va rebre menys targetes), la mobilitat dels seus jugadors. Per damunt de la resta van lluir Xavi i Messi.

Xavi, el migcampista triple

Brúixola, rellotge, termòmetre. Diferents símils per valorar l'habilitat de Xavi per gestionar el ritme de joc del Barça, perfectament posada a la pràctica ahir, justament el dia que complia el seu partit número 115 a la Lliga de Campions, igualava la xifra d'Andrei Xevtxenko i Gary Neville i es convertia en el setè jugador amb més participacions continentals de la història.

El de Terrassa va assumir la baixa d'Iniesta per fer una doble tasca. De vegades fins i tot triple, envaint el rol de Busquets. Més enllà de fer d'ell mateix, va col·laborar més que mai en la sortida de pilota del Barça, oferint-se en camp propi, anant a rebre entre centrals. Pepe el va perseguir arreu, però no el va poder aturar mai. Entre altres motius perquè Xavi també va donar profunditat a l'equip (una tasca que havia de fer sobretot Keita), estirant-lo fins a l'àrea, des d'on va intentar sorprendre Casillas amb tres xuts.

El Barça, exagerat en el toc com mai, va posar-se en botes de Xavi perquè el de Terrassa mostrés als seus companys el camí per atacar bé, per fi, el Madrid. Per vèncer la puntada. Per derrotar la passivitat. Per alçar la idea, romàntica, idealista, però eficaç, d'un futbol atrevit.

Els gols de 9 del fals 9

Messi va acabar sent decisiu, tot i que no va fer un partit brillant. Cobert i controlat entre Pepe i Xabi Alonso, l'argentí es va tornar a estavellar contra la defensa blanca, espessa per allà on ell volia entrar.

La sort per a l'argentí, però, va ser que el Barça, avisat després de dos partits, va gestionar millor els atacs contra el trivot blanc i va obrir-se més a través de Keita i els extrems, per donar aire a la creativitat de Messi. Menys participatiu en la combinació, Guardiola va reservar-lo per a les situacions en què més avantatge pot tenir: les accions d'encarar un contra un.

Quan Pepe va deixar el camp expulsat, Messi va quedar més alliberat i, oxigenat per l'esperit inquiet d'un oportú Afellay, va reciclar-se a la posició de punta rematador -que en teoria no és la seva- per batre Casillas i fer caure la resistència blanca.

El segon gol és marca de la casa. Sol davant del perill, arrencant des del mig del camp, esquivant en eslàlom totes les travetes que se li posaven pel camí per clavar la millor de les puntades de peu. A la pilota.