Això del minut 17:14
Tres setmanes després de la manifestació més gran de la història de Catalunya, l'Assemblea Nacional -commoguda per l'èxit- va tenir una altra idea. Durant el Barça-Madrid de Lliga al Camp Nou, al minut 17 amb 14 segons de partit desplegarien una enorme bandera estelada a la segona graderia del Gol Sud. A la segona part, al mateix punt i moment, es repetiria l'exhibició mentre el públic que ho volgués havia de cridar "I-Inde-Independència". L'experiment va funcionar, també, millor del previst.
El clam va ser molt majoritari i es va amplificar a totes les pantalles del món. Quan el rival és el Madrid, ja se sap, tot culer va al camp més disposat a la cridòria i és un punt més sobiranista que la vigília. Aquella performance va ser preparada, va fer un gran efecte, va tenir repercussió mundial i va deixar en orsai la gran majoria dels comentaristes de les televisions i ràdios que emeten per tot l'Estat. Els uns van optar per silenciar el fet, d'altres per minimitzar-lo i ben pocs van fer periodisme: narrar allò que estava passant.
La sorpresa ha estat que durant tota la temporada, en els següents vint partits que s'han jugat a l'estadi, el crit d'independència ha tornat a ser cridat al minut 17:14 de cadascuna de les parts. En una ocasió, fins i tot, un gol del Celtic de Glasgow ens va escapçar la cridòria (la paradoxa que fossin els escocesos els que aigualissin la nostra independència va ser motiu de conversa a la graderia). El mèrit és que, llevat del primer dia, el que passa al Camp Nou -i al Palau Blaugrana- al minut 17:14 és una qüestió espontània, que té alguna cosa de gota malaia, d'estaca perseverant que sembla que ja no s'aturarà mai. És com si l'afició del Barça -segur que tomba, tomba, tomba- hagués decidit continuar-ho cantant fins que es culmini el procés. Veus cridant-ho des d'un avi de tribuna que s'hi deixa la gola fins a una noia que està més pendent dels SMS que del partit o un treballador del club dels que s'asseuen a la boca 311. El fet és emocionant, insòlit, rellevant i, segons com acabi el procés, el minut 17:14 passarà als llibres de la història del Barça i qui sap també si als de Catalunya.
Joan Collet podrà tornar a dir, i amb raó, que el Barça no té l'exclusivitat del catalanisme. De moment, però, aquest fenomen del minut 17:14, se cenyeix, bàsicament a les instal·lacions i als partits del Barça. L'afició del club que sigui, de l'esport que vulgui, té tot el dret a sumar-se a aquesta taca d'oli que, a mesura que s'estén, cada vegada serà més digna d'una tesi doctoral en sociologia.
