LLIGA DE CAMPIONS
Misc 09/04/2017

Els Agnelli: l’art de manar durant més de 80 anys

Fa més de vuit dècades que la família controla la Juve superant morts, sentències judicials i canvis de govern

i
Toni Padilla
8 min
Els Agnelli

Enviat especial a ToríPoques famílies han acumulat tant poder a Europa com els Agnelli, la família que des de fa més de 80 anys controla la Juve. Malgrat que la Vecchia Signora ja és un producte global, segueix sent un afer familiar. “Per entendre la Juve cal entendre els Agnelli. De fet, per entendre Itàlia calia entendre els Agnelli”, diu el periodista Sandro Bocchio.

I per parlar de la Juve i d’Itàlia cal parlar de la Fiat, durant dècades l’empresa que donava feina a més italians. Torí, la primera capital d’Itàlia, va ser el bressol d’aquesta història en què el futbol es barreja amb la indústria i la política. I com sol passar, la llavor sembla poca cosa. En aquest cas, uns mecànics. Un d’ells era Giovanni Battista Ceirano, que el 1897 va tenir una idea: crear la primera marca de cotxes italiana. Però com que no tenia diners, va proposar a les famílies més riques de Torí fer d’inversors. Així neix el 1899 la Fàbrica Italiana d’Automòbils de Torí, la Fiat, amb el comte Emanuele Cacherano di Bricherasio com a màxim accionista. Un dels inversors menors era Giovanni Agnelli, membre d’una rica família de terratinents que havia format part de l’exèrcit del rei Víctor Manuel II. Itàlia era un país molt jove, llavors, i la casa reial piemontesa, els Savoia, havia liderat la reunificació que havia aconseguit crear el nou estat poc abans, el 1860. Torí, doncs, era una ciutat poderosa, la ciutat del rei. I els Agnelli, íntims dels Savoia, tenien molta ambició i eren al lloc ideal.

Gianni Agnelli, a la dreta

Així, Giovanni Agnelli va moure fils per aconseguir el control de la Fiat quan va entendre que el negoci del motor tenia futur, però va topar amb la resistència de Cacherano di Bricherasio, que va aparèixer mort el 1904 a la casa d’un cosí del rei, en un cas de suïcidi estrany, ja que un suïcida difícilment es dispara al clatell. L’encarregat d’investigar el cas també va perdre la vida poc després, en caure d’un cavall, coincidint amb el procés de refundació de la Fiat que va convertir Giovanni Agnelli en el seu propietari, el 1906. Agnelli va ser acusat d’haver inventat notícies d’inversions nord-americanes inexistents i haver falsejat resultats econòmics per provocar la fallida de la Fiat amb què es va treure de sobre socis incòmodes. El judici es va fer el 1911, poc després que el cap del govern, el també piemontès Giovanni Giolitti, hagués concedit la Creu del Mèrit al Treball a Agnelli per ajudar econòmicament en la invasió italiana de Líbia. Agnelli va ser absolt, i va guanyar poc després contractes claus per vendre a l’exèrcit vehicles durant la Primera Guerra Mundial. Quan el conflicte va acabar, els Agnelli ja eren la segona família més rica d’Itàlia, per darrere dels Feltrinelli, llombards.

I va ser durant aquests anys 20 quan els Agnelli van comprar la Juve, fundada el 1897 per un grup d’estudiants que es reunien al taller de bicicletes d’Enrico Canfari, un mecànic que seria el primer president de la Juve i perdria la vida al front durant la Primera Guerra Mundial. La Juve vivia a l’ombra d’altres clubs piemontesos, com el Torí o la Pro Vercelli. Tot va canviar quan Antonio Bruna, un defensa de la Juve que va arribar a ser internacional amb Itàlia als Jocs Olímpics del 1920, va entrar al despatx del seu cap demanant millors horaris per poder compaginar la feina amb els entrenaments. Bruna treballava a la Fiat i el seu cap era Giovanni Agnelli, que va intuir xerrant amb Bruna que això del futbol podia tenir futur. Així doncs, va comprar la Juve i hi va posar al capdavant el seu fill Edoardo, que tenia fama de vividor. El 24 de juliol del 1923 els Agnelli van comprar la Juve, tot just vuit mesos després d’inaugurar la que llavors era la fàbrica més gran del país, la fàbrica Lingotto, construïda imitant les de la Ford als Estats Units.

Camises negres

A la inauguració de la fàbrica de Lingotto ja hi havia camises negres, ja que el feixisme havia pujat al poder poc abans. Els Agnelli havien posat en pràctica aquella llei no escrita dels empresaris agressius: avenir-se amb qui mani. Malgrat ser monàrquics, havien donat suport a Mussolini per aturar el comunisme. A canvi, anys més tard van demanar al Duce que no permetés a la marca Ford entrar al mercat italià. Així, la Fiat va créixer sense competència i va aportar múscul econòmic a la Juve, que guanyaria sis lligues en els primers 12 anys de gestió dels Agnelli, fins al 1935, quan Edoardo va morir en un accident aeri. Abans, Giovanni Agnelli, que també havia arribat a ser senador, votaria a favor de Mussolini quan aquest va ser sotmès a una votació de confiança després de l’assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti.

Als anys 30, la Fiat va començar a produir el 500, conegut popularment com a Topolino, el primer cotxe que milers de famílies es podien comprar. Va ser un èxit. La Fiat produïa el 500 i l’estat construïa les autopistes a través d’una empresa amb capital estatal i privat: concretament, dels Agnelli i els Feltrinelli. “No es que fossin amics. Mussolini necessitava als grans empresaris, però els odiava en considerar que eren rics que el miraven amb menyspreu. I tenia raó, ja que els Agnelli i els Feltrinelli el veien com un bufó necessari per evitar mals majors”, escriu Carlo Feltrinelli, membre d’aquesta família i fill de Giangiacomo Feltrinelli, l’empresari que, en un gir de guió molt italià, va morir el 1972 quan posava una bomba, ja que un dels homes més rics d’Itàlia s’havia fet terrorista comunista.

Als Agnelli també els sortiria un fill roig, en aquest cas un altre Edoardo, net de l’Edoardo mort el 1935. Aquest va ser directiu de la Juve el 1986, però ho va deixar després de declarar-se marxista, pacifista i convertir-se a l’islam al final d’un viatge en motocicleta per l’Índia i el Tibet en què va provar tot tipus de drogues. L’any 2000 va aparèixer mort en un prat, on suposadament s’havia suïcidat. Va ser l’ovella negra, o roja, en aquest cas, d’una família que va sortir del pou que va ser la Segona Guerra Mundial precisament gràcies a la seva lluita contra les esquerres. A inicis dels anys 40 els Agnelli van canviar de bàndol en plena guerra: van contactar amb el govern dels Estats Units per garantir el seu suport durant la postguerra. A canvi de lluitar contra el Partit Comunista, els Agnelli rebrien diners dins del Pla Marshall per reconstruir Europa. Així, els Agnelli van ser admesos el 1954 al prestigiós grup Bilderberg, la reunió anual d’empresaris i polítics que prenien decisions que afectaven milions de persones. El procés per sortir de la guerra amb el cap alt el va iniciar Giovanni, mort el 1945, però el va liderar un treballador fidel de la casa, Vittorio Valleta, ja que l’hereu era massa jove: Gianni, el fill d’Edoardo, un playboy conegut per les seves amants i els seus amics a les cases reials europees. Mentre Valleta feia bona feina, Gianni assumia la presidència de la Juve el 1947. El 1966, amb 45 anys, va decidir centrar-se, convertir-se en el president de la Fiat i guanyar-se el sobrenom l’Avvocato.

Gianni va apostar per la internacionalització de la marca, va comprar rivals -el 1975 compra Ferrari i el 1987 l’Alfa Romeo- i va apostar per nous sectors, com quan va comprar les vinyes franceses Château Margaux. I tot, ajudant sempre el partit que manava, la Democràcia Cristiana de dretes. Durant aquells anys, els obrers de la Fiat membres del Partit Comunista eren acomiadats amb facilitat. De fet, dins de la Fiat només es podia llegir La Stampa o Il Corriere della Sera, diaris propietat, naturalment, dels Agnelli. Gianni, home d’èxit, estava molt unit a la seva germana Susanna, la primera dona italiana que va ser ministra d’Interior, el 1995. I si la passió de la Susanna era escriure, la d’en Gianni era la Juve. Malgrat exercir pocs anys de president, va ser clau en totes les decisions al club des del 1947 fins a la seva mort, el 2003. Gianni veia feliç com les seves fàbriques necessitaven obrers, que venien del sud d’Itàlia cap al nord, on de passada es feien de la Juve.

I és que el jove Gianni Agnelli va cuidar la Juve amb amor, ja que considerava que havia d’acabar l’obra del seu pare, mort massa jove. Als anys 60, la Fiat va controlar el 80% del mercat del motor a Itàlia i la Juve guanyava lligues. Gianni es va convertir en un dels personatges més poderosos d’Itàlia, va superar crisis i va guanyar el pols als sindicats comunistes, que van arribar a bloquejar la producció de la Fiat durant més de 35 dies, en plena època de revoltes i terrorisme a Itàlia. Agnelli va fer sortir als carrers de Torí milers d’obrers que es van manifestar contra els sindicats reclamant el dret a treballar. Era la denominada Marxa dels 40.000, referint-se a la xifra que, segons els diaris propietat de la família, es van manifestar. “El que és bo per a la Fiat, és bo per a Itàlia”, solia dir Agnelli, que donava feina a milions d’italians.

Però el seu amor sempre va ser la Juve. Obsessionat a controlar el futbol europeu, enviava el seu helicòpter particular a tancar fitxatges i cada estiu, portava els jugadors a la festa de celebració de finals de temporada al seu castell privat. Gianni Agnelli sempre trobava temps per anar al futbol i, de mica en mica, la llotja de l’estadi es va anar omplint de nets, nebots i besnets. L’Avvocato, que també va ser senador, va morir el 2003. El funeral es va fer a la sala de reunions de la fàbrica de Lingotto, entre obres d’art que havia comprat i que va cedir a l’Ajuntament de Torí. Però, per darrere, la família patia, ja que la Fiat perdia diners i no hi havia un successor clar: el seu fill Edoardo havia aparegut mort quan ja no era l’hereu principal, i la nineta dels ulls d’en Gianni, el seu nebot Giovannino, havia mort jove de càncer. Aquella nit del 2003, la família Agnelli va reunir-se acceptant la necessitat de separar les empreses del seu hòlding per salvar la Fiat i mantenir l’aposta de permetre l’entrada de capital estranger, en aquest cas, de la General Motors, malgrat córrer el risc de perdre part del control. I és que els Agnelli han guanyat moltes batalles, però també n’han perdut. Amb la mort de Gianni Agnelli, el germà Umberto, pare d’en Giovannino, va posar-se al capdavant de la Fiat, esperant que una nova generació madurés. I ja han madurat.

Ara, Andrea Agnelli, fill petit del segon matrimoni d’Umberto, presideix la Juve. I la Fiat, que el 2011 va comprar part de la Chrysler associant-se, està en mans dels seus cosins, John i Lapo Elkann. Aquests són fills de Margherita Agnelli -filla d’en Gianni- i del nord-americà Alain Elkann, un empresari amb sang italiana, ja que és descendent d’uns jueus italians que van donar diners a Mussolini perquè arribés al poder i més tard en van acabar fugint, als Estats Units. Els dos Elkann van arribar a ser vicepresidents de la Juve després d’un dels cops més forts rebuts per la família, el 2006, quan la justícia va decretar que l’administrador delegat de la Juve, Luciano Moggi, havia pressionat àrbitres i rivals, cosa que va significar baixar a Segona als jutjats. Del descens, però, la Juve en va sortir forta i modernitzada gràcies a aquesta nova generació que ha estudiat als Estats Units.

El quart Agnelli

Andrea Agnelli, doncs, és el quart membre de la família que presideix el club, després del seu avi Edoardo, el seu tiet Gianni i el seu pare, Umberto. “Entre l’Andrea i el seu cosí, John Elkann, president de la Fiat, han modernitzat la Juve. Els Agnelli són una nissaga que vol manar. I, per tant, volen guanyar”, explica el periodista Paolo Condò. Ara, aquesta família sempre està destinada a ser polèmica, i l’Andrea s’ha convertit en el cinquè Agnelli que declara davant d’un jutge, en aquest cas, per la investigació sobre la infiltració de la màfia calabresa entre l’afició radical de la Juve, controlant la revenda d’entrades que la directiva els passaria a canvi de no provocar aldarulls. Agnelli ha declarat que no sabia si aquells radicals eren mafiosos o no, i s’ha queixat d’una campanya mediàtica contra la Juve i contra la seva família, tal com havien fet quan calia els altres Agnelli fa dècades. La família que ha donat a Itàlia una ministra, senadors i quatre presidents del club amb més aficionats.

stats