Adéu, artista
Sí, jo m'he perdut poder anar al Camp Nou durant els millors anys de la història del Barça, però, a canvi, he vist amb els meus propis ulls com el món es feia blaugrana. No els exagero si els dic que als Estats Units no hi ha hagut dia en què no hagi vist una samarreta, un adhesiu, un clauer o una bossa del Barça. No hi ha hagut dia en què a l'escola o a l'institut de les meves filles algun company no hagi anat a classe vestit de blaugrana.
Podria pensar-se que aquest fenomen viscut als Estats Units i en altres països s'explica perquè el Barça guanya. I certament, en el futbol, com passa en la política, la victòria fa sortir seguidors de sota les pedres. Però a risc de caure en el que Manolo Vázquez Montalbán anomenava "elogis desmesurats", aquí el que hem tingut ha estat un fenomen superior. A veure si ens entenem: d'equips campions n'hi ha un cada any. L'Inter de Milà entrenat per José Mourinho, sense anar més lluny, va guanyar cinc títols el 2011, i de samarretes de l'Inter als Estats Units no en vaig veure cap, i diria que vostès per aquí tampoc no en van veure gaires.
Un corrent artístic
No ha estat el què, sinó el com, el que ha fet del Barça el club favorit del món. El joc del Barça ha estat rebut com una expressió artística, com aquella actuació de gran dificultat en què el virtuosisme orquestral dels músics i el seu director proporciona a una partitura coneguda el so d'una harmonia nova, una transgressió mai experimentada, una execució diferent, que a la vegada que brilla per ella mateixa, adotzena les interpretacions de les altres orquestres. El Barça de Guardiola ha estat un nou corrent artístic i públic que cultures futbolístiques diferents han fet seu a mesura que vibraven amb l'expectativa de bellesa que cada nou partit anunciava. Dit d'una altra manera: de tots els camins que Guardiola podia triar per complir amb la seva obligació, que era guanyar tants títols com fos possible amb el Barça, el tècnic de Santpedor va escollir el més difícil, que era portar els seus futbolistes a la màxima expressió de les seves capacitats, fins i tot les ocultes. És el que el mateix Javier Mascherano va declarar fa uns dies, a propòsit de com Guardiola l'havia fet un jugador nou.
Si el futbol que hem gaudit durant aquestes fantàstiques quatre temporades amb Josep Guardiola a la banqueta que avui s'acaben ha arribat a tenir moments d'experiència artística, ja es comprèn que el llistó no pot estar més amunt, i que a partir de demà passat haurem de donar-nos algun temps per valorar tal com cal la proposta del nou entrenador, Tito Vilanova.
Un home que es troba una afició acostumada a sortir dels concerts futbolístics més que complaguda. L'obra de Josep Guardiola quedarà per sempre, però demà passat el tècnic de Santpedor no hi serà. Se'n va Guardiola, però queda el Barça.
