Sous de sis zeros: mèrit o cultura?

BarcelonaUn article de la revista nord-americana Fortune deia sobre l’ex conseller delegat del gegant tecnològic IBM Louis V. Gerstner que “en quatre anys (de gestió) havia afegit més de 40.000 milions de dòlars al valor de les accions” de la companyia. Davant d’aquesta afirmació, l’economista canadenc Henry Mintzberg es qüestionava on quedava la contribució dels centenars de milers de treballadors del grup. La setmana passada era el ministre espanyol d’Indústria, Turisme i Energia, José Manuel Soria, qui se sumava al debat sobre els sous “estratosfèrics” dels directius de l’Íbex-35. El ministre criticava que aquestes companyies no han moderat les seves retribucions malgrat les lliçons de la crisi. De fet, la bretxa salarial entre treballadors i directius s’ha eixamplat des que van començar els estralls econòmics l’any 2007, dels quals només han sortit guanyant els alts càrrecs.

L’informe sobre l’evolució salarial 2007-2014 de l’escola de negocis EADA i la consultora ICSA constata que aquesta tendència s’ha “cronificat”. Una de les proves és que els sous dels més ben pagats, els directius del sector financer, han augmentat fins en 4.500 euros en els últims dos anys. Segons l’últim informe d’Adecco, el sou mitjà d’un directiu espanyol és l’equivalent a 2,6 salaris d’un treballador, una diferència de 30.000 euros.

Salaris milionaris

Davant les creixents diferències, la qüestió salarial obre les portes al debat: ¿estan justificades les xifres que inflen els comptes dels executius? Segons el professor de l’IESE Josep Maria Rosanas, aquesta tendència respon més a convencions socials que no pas a resultats mesurables. “Hem potenciat una cultura en què venerem aquelles persones que cobren molts diners i les associem a l’èxit personal. És un fet que està ben vist socialment i es veu com un signe de prestigi”, explica. Per a l’acadèmic, les solucions no passen pel terreny legislatiu, sinó que cal buscar canvis en “la mentalitat del conjunt de la societat”.

La principal raó de les empreses es basa en els incentius. “Els agrada fer servir el terme retenció del talent com a excusa per afirmar que els directius marxaran a treballar per a una altra companyia si no se’ls paga prou”, afirma Rosanas. Per contra, defensa que els diners no són el factor principal perquè un treballador se senti involucrat en l’empresa i que la tendència ha avançat cap a una política homogènia de grans sous, sobretot entre els valors de l’Íbex-35.

¿Com es mesuren els resultats d’un directiu i la seva contribució a la companyia? Un dels aspectes més polèmics dels salaris dels executius són les retribucions variables. Aquest sistema fa referència als complements del sou vinculats a complir certs objectius i, segons l’informe sobre remuneracions del 2013 de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), representen un 34% dels salaris mitjans als consells de l’Íbex-35. Això implica que, per exemple, en el salari de 2 milions d’euros anuals d’un conseller hi ha 680.000 euros que depenen de factors difícilment mesurables. El mateix regulador conclou que no s’aprecia una connexió directa entre els resultats financers de les empreses i el nivell de retribució dels seus consellers.

“Hi ha moltes maneres de maquillar els comptes i en les retribucions variables s’hi amaguen xifres que són difícils de justificar”, raona Rosanas, que se suma a la llista d’experts que qüestionen aquesta pràctica. Tanmateix, aquest tipus de retribucions encara són minoritàries i, segons l’informe d’Adecco, només el 29% dels treballadors afirmen que se n’han beneficiat.

Tendència global

Segons Rosanas, les diferències entre països són mínimes, ja que es tracta d’una cultura global. El Regne Unit va ser el primer país a reclamar a les empreses més transparència sobre les remuneracions dels seus directius l’any 2002 mitjançant la presentació d’un informe anual de remuneracions. Aquesta tradició, que es coneix amb el terme say on pay, es basa en el fet que els accionistes puguin dir-hi la seva sobre aquesta partida per garantir la responsabilitat de la direcció. Però el punt d’inflexió es va marcar quan Wall Street va incorporar la llei federal Dodd-Frank, una proposta que exigeix que es facin votacions no vinculants a les juntes generals d’accionistes.

Tot i així, la llei encara no ha aconseguit posar un sostre als salaris dels directius. El 2013 Suïssa va aprovar en referèndum per un 68% limitar els sous dels alts càrrecs i suprimir les indemnitzacions que reben quan abandonen la companyia. Tot i això, la proposta final, que prohibia que un directiu guanyés en un mes més del que un treballador -amb el sou més baix de la companyia- cobrés en un any, va ser rebutjada en una nova votació.